EL VALOR DE LES PARAULES

Redacció Catalunyapress

Dura i contundent la intervenció del President de la Generalitat en el Parlament, la casa de tots els catalans. No es va anar per les branques a l'hora de parlar d'una Hisenda catalana si o si. És a dir, per la via de l'acord amb el govern de l'Estat o pel camí del mig, que és el que proposa tot l'arc independentista de la Càmera. Com vulgui que Madrid camina perdut en setmana en la seva batalla per salvar BANKIA el banc dels polítics d'aquella comunitat, pel qual faran falta, no els deu mil milions que anuncien, sinó fins als 37.OOO milions que s'han enterrat en el maó i en les obres faraòniques de Gallardon, per exemple; doncs resultarà que "la canya" que ha repartit el nostre President, va a sonar, en aquests moments, a desafiament per la independència, que també ho és, i ja em veig com el meu Oncle Manolo de Monforte, al que van ficar als seus 17 anys en una guerra sense preguntar-li si volia anar.

Abans-d'ahir el meu admirat Cuní li deia a una Rahola molt cabrejada pel retorn de l'impost de successions que exigia a Mas un "aquí estic jo" davant Madrid, que amb aquestes coses calia caminar amb cura, perquè si dius avanci i després mires cap a enrere i no et segueix ningú, -acabes perdent això ho poso jo de la meva collita- la dignitat i la vida de tots els que pensen com el teu o diferent, que segur no estan tan lluny de l'amor per Catalunya i les seves llibertats que pugui sentir l'irascible senyor Homs.

Tenim davant dels nassos, la pitjor de les Espanya que volíem contemplar. I aquest escenari, és un marc magnific pels quals pensen que els catalans són uns insolidaris, els gallecs uns ignorants, els andalusos uns festers i els bascos uns etarres.I que, per tant, Madrid ha d'agafar la paella de l'estat pel mànec, però ja. I contra això, solament es pot lluitar amb la raó i la paraula. No tinc cap dubte que el President de la Generalitat té tota la raó del món, però ja no estic tan segur si últimament no li falla l'oportunitat en el discurs. Perquè si ahir el que pronunciava era terrible, fa unes setmanes quan volia aprovar els pressupostos de la mà de la senyora Camacho, la qual cosa podíem escoltar sonava a floreta veneciana a la llum de la lluna. I entre una cosa i una altra, caben milers de paraules del Pompeu i Fabra, que no vindria malament que els seus assessors aprenguessin a conèixer pel bé de tots nosaltres.

Manuel Fernando González
Editor i director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH