No a la desaparició de Saó

Redacció Catalunyapress

Francesc Martínez

Segurament la desaparició de la revista valenciana Saó no signifique més que l'enfonsament d'una petita illa en l`immens i turbulent oceà de crisi econòmica i d'involució democràtica i social que ens assetja. La situació de Saó és la pitjor que ha viscut en tota la seua trajectòria. Saó només té diners per acabar el 2012 amb la publicitat privada contractada i l'aportació dels subscriptors, que són avui les seues fonts ingressos, ja que no compta amb publicitat institucional de la Generalitat Valenciana ni de cap altra administració pública. Si no passa un miracle, Saó haurà de tancar irremediablement en gener de 2013.

Igual això no suposa cap tragèdia per a un poble, el valencià, massa acostumat en els últims anys a derrotes i renúncies per la normalització social de la llengua pròpia. Però una mirada acurada del que significa Saó ens hauria de fer reflexionar i intentar com a ciutadans ajudar a salvar la revista.

Saó va nàixer el 1976, és la revista degana de la premsa en català al País Valencià. La singularitat de Saó radica en què és una revista valencianista fundada per sectors progressistes catòlics, inspirats en els principis renovadors del Concili Vaticà II, fermament compromesos amb la recuperació cultural i lingüística del País Valencià en la línia del nacionalisme inspirat en l'obra de Joan Fuster. Per tant, Saó és una revista cristiana progressista i nacionalista. No hi ha cap antecedent semblant en la història de la premsa valenciana.

Tot i això, l'element religiós ocupa un espai minoritari en la revista. Saó destaca sobretot pels seus continguts identitaris. Al llarg dels seus 36 anys de vida ha donat veu a aquelles qüestions que conformen la personalitat històrica, cultural i lingüística valenciana dins de la unitat de la llengua catalana. Saó ha contribuït com cap altra publicació a la divulgació del patrimoni sociocultural valencià, tot practicant un periodisme d'anàlisi, reflexió i aprofundiment en temàtiques diverses valencianes. En les seues pàgines han escrit personalitats tan representatives del món de la cultura com Joan Fuster, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner, Joan Francesc Mira, Andreu Alfaro, Lluís Alpera, Enric Valor i Ricard Blasco; professors i intel?lectuals de la talla de Pedro Ruiz, Josep Maria Jordan Galduf, Ramon Lapiedra, Josep Iborra, Vicent Álvarez, Germà Colom, Ernest Garcia, Toni Mollà, Rafael Xambó, Antoni Furió, Albert Hauf, Antoni Ferrando, Emèrit Bono, Ernest Lluch, Vicent Pitarch o Vicent Soler; escriptors com Josep Franco, Jesús Huguet, Josep Vicent Marqués, Marc Adell, Josep Piera o els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera; i periodistes com ara Francesc de Paula Burguera, Xavier Ribera, Manuel S. Jardí, Josep Torrent, Adolf Beltran, Emili Piera, Francesc Pérez Moragon, Enrique Cerdán Tato i Alfons Cervera. Tots ells són una petita mostra dels més de 800 col?laboradors que ha tingut la revista en les tres últimes dècades, fet que constata l'acceptació que ha tingut Saó en nuclis del pensament i la cultura del País Valencià.
Però en temps de crisi, la qualitat, la cultura i el pensament lliure semblen estar renyides amb l'economia. Des de l'arribada del PP a la Generalitat el 1995 la cosa ha anat de mal en pitjor per a Saó i la resta de la premsa en valencià. Les subvencions autonòmiques foren anul?lades i la publicitat institucional ha anat minvant progressivament. La situació s'ha agreujat des del 2007 ençà amb l'anul?lació del conveni que tenia Saó amb la Generalitat per distribuir la revista en les biblioteques valencianes i la retirada progressiva de publicitat institucional, fins al punt de que a penes entren ingressos en aquest concepte. A més, a causa de la crisi, algunes entitats bancàries i editorials valencianes que tradicionalment havien insertat publicitat han deixat de fer-ho.

Això s'uneix al fet que Saó, igual que la resta de la premsa en valencià, no ha gaudit en el passat del conveni premsa-escola que ha beneficiat alguns diaris conservadors en castellà. La desídia ha arribat fins al punt que l'Ajuntament de València ha anul?lat la subscripció a Saó en l'Hemeroteca Municipal i és Saó Edicions la que envia gratuïtament la revista a l'hemeroteca perquè hi haja continuïtat en la col?lecció de la publicació. A hores d'ara Saó sols rep una petita subvenció de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que mai ha superat els 2.000 euros.

Actualment el cost anual de Saó no arriba als 60.000 euros, essent finançat en poc més del 50% pels subscriptors. La revista només té una persona contractada a temps parcial (4 hores al dia), que fa tasques d'administració i coordinació de l'edició. Saó paga també alguns col?laboradors fixes, però tant el director com el redactor en cap i la resta de membres del consell de redacció no rebem cap retribució econòmica pel seu treball. El voluntarisme d'aquestes persones ha suposat un estalvi considerable en despeses, però no suficient per salvar la revista. Calen més subscriptors, més publicitat i més ajuda institucional per mantenir Saó. Davant d'aquesta situació, no ens queda més remei que apel?lar a la mobilització ciutadana i a empresaris honestos i responsables perquè es subscriguen o posen publicitat en Saó. Els contactes de Saó són els següents: telèfon: 96 370 58 41/correu electrònic: saoedicions@gmail.com.

Seria una mala jugada del destí i una gran pèrdua per a la nostra cultura que desaparegués Saó, precisament enguany, celebració del 50é aniversari de la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster i l'inici de les sessions del Concili Vaticà II, els dos esdeveniments històrics que més han influït en el diàleg entre fe i cultura que sempre ha caracteritzat a Saó.


Francesc Martínez
Periodista. President de l'APPV

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH