Gangues, economia submergida i fons de competitivitat

Redacció Catalunyapress

Gangues
És sabut que les entitats financeres s'han convertit en immobiliàries. La seva voluminosa cartera d'immobles i les dotacions a què els obliga el Banc d'Espanya fa que una de les seves principals activitats, almenys de la majoria de caixes, sigui la col·locació d'immobles en el mercat. Per a això gaudeixen de dos avantatges comparatius gens menyspreables pel que fa a les immobiliàries o particulars. El primer és que poden baixar els preus dels immobles. De fet es vanaglorien de rebaixes del 50% dels preus de mercat pel fet que en els seus balanços ja se n'ha devaluat el seu valor. El segon avantatge és que atorguen generoses hipoteques als compradors, hipoteques que estan vedades, si el que es vol és comprar un pis que no estigui en el balanç d'una entitat financera. Les immobiliàries es queixen, amb raó, de competència deslleial. Però des d'un punt de vista objectiu com més aviat sanegin seves existències les entitats financeres, abans es podrà normalitzar el mercat immobiliari i, a més el del crèdit.

Economia submergida
Aquests dies s'ha anunciat un pla del Govern Central per fer aflorar l'economia submergida. Avanço el seu fracàs. I és que la major part de l'economia submergida no obeeix a una voluntat defraudadora o un afany desmesurat per enriquir-se o explotar els treballadors. És més simple. Es tracta de sobreviure. L'alternativa a l'economia submergida, en la majoria dels casos, no és la regularització sinó el tancament, el cessament de l'activitat. Les patronals i els partits "business friendly", en comptes d'eliminar l'Impost de successions o demanar rebaixes de l'IRPF o l'impost de Societats, haurien de centrar els seus esforços en abaratir la quota empresarial a la Seguretat Social, autèntic impost a l'ocupació, encara que fos a costa d'una nova pujada de l'IVA, que continua sent baix a Espanya.

Fons de competitivitat
No he fet una anàlisi jurídica del fons de competitivitat i no puc posicionar-me sobre la controvèrsia entre l'estat i les comunitats autònomes des d'una perspectiva legal. Entenc políticament la reivindicació de les comunitats autònomes, tot i que també la resistència de l'Estat, pressionat pels requeriments de Brussel·les. Si es talla el finançament internacional els afectats serem tots: estat i comunitats autònomes. Per tant tinc pocs dubtes que, al final, arribessin a algun tipus de compromís.

La votació de la moció de l'Entesa al Senat per reclamar el fons de competitivitat aquest any ha ofert les novetats del vot favorable dels senadors del PSC i dels del PP enfront dels del PSOE, que han quedat en minoria. Com passa a l'Eurocambra, al Senat la lògica territorial s'ha imposat a la ideològica. Per això hi ha el Senat. El PP ha votat a favor perquè Madrid, València i Múrcia, tres comunitats que estan governades pels populars, demanen el mateix que Catalunya. A més ha aprofitat per inflingir una derrota simbòlica al Govern Central i s'ha reivindicat davant el seu electorat català sense cost en la resta d'Espanya.

Això em fa recordar una tesi molt poc estimada a Catalunya: el cafè per a tothom, en generalitzar la descentralització ha convertit en autonomistes fins i tot alguns dels més recalcitrants. Per això, un cop passada la tempesta financera, l'existència de burgesies perifèriques amb poder sobre un pressupost és el millor aliat per a la construcció d'un estat federal, com encertadament reivindica Miquel Roca en el llibre on dialoga amb Felipe González '¿Aún podemos entendernos?'.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH