EL MEU 23-F

Redacció

Ahir llegint el Diario de León vaig saber que avui havia d'escriure sobre el 23 F. L'hi vaig prometre als meus companys de redacció, que són joves i no van viure aquella data, ni falta que els fa, i vaig a complir amb el meu compromís. Com assenyalava, em vaig llegir el rotatiu lleonès i vaig veure una notícia que sempre vaig suposar i que ningú, mai ningú, em va voler mostrar: una llista de candidats a ser afusellats si aquella "innocent" tropa de militars, guàrdies i trama civil haguessin aconseguit fer triomfar el cop d'Estat, després d'assaltar el Congrés dels Diputats. Aquesta macabra llista, extensible a totes les províncies espanyoles, havia d'estar composta a Barcelona de molts centenars de víctimes més, entre els quals haurien de trobar-se els que aquella nit ens vam quedar al capdavant d'algun mitjà de comunicació, per circumstàncies que no vénen al cas, com li va passar a aquest insignificant periodista. La meva història es cenyeix a la vella i estimada Ràdio Miramar, on aquell dia era el mal anomenat cap dels Serveis informatius, però a qui el propietari de la mateixa va donar tots els poders per a marxar Déu sap on. Allà treballaven Encarna Sánchez, Salvador Escamilla, Carlos Herrera, Júlia Otero, Mari Carmen Juan, José Antonio Pagés, José Manuel Parada, Chelo Garcia Cortés, Andrés Caparrós, Carmen Pérez, Ana Celma, Javier Monfort, Julia Bustamante, Eduardo Espinosa, Júlia Otero, Pepe Antequera, Florencio Carreras i un llarg etcètera de bons professionals que, com poden suposar, formaven una de les escoles de ràdio més importants que ha tingut Catalunya. Com alguns ja no estan entre nosaltres, m'estalviaré els detalls que són propis de la debilitat humana en aquestes circumstàncies. Recordo, això sí, que després de veure l'entrada per televisió, vaig aconseguir parlar durant escassos minuts amb el Congrés, on va quedar tancat el nostre corresponsal a Madrid, Vicente Mateos. Una telefonista morta de por em suplicava que pengés perquè un guàrdia civil l'apuntava amb una metralleta. Vaig poder gravar i amb la cinta a la mà me'n vaig anar al locutori. Mentrestant, un espès silenci i música clàssica omplia les antenes de les emissores de la ciutat. Vaig agafar el micròfon, vaig emetre la cinta i després, vaig anar explicant el poc que se sabia. Un vell amic, José Luis López Bulla, en aquell temps secretari general de Comissions Obreres, em donava suport per telèfon amb les seves primeres valoracions. Com teníem clar que allò era un cop d'estat, López Bulla demanava als treballadors que es revoltessin contra el que estava passant. Entre els dos ens vam guanyar el cel i segurament ho haguéssim aconseguit, si no fos perquè un altre col·lega, llavors al Govern Civil, ens va pregar encaridament que calléssim perquè algú estava intentant convèncer al Governador militar que no tragués els tancs al carrer. La gran Júlia Otero, ara li demano perdó per l'encàrrec que li vaig donar, se'n havia anat a veure si els militars sortien de les seves casernes, jugant-se la vida. Com que la història és llarga i va passar de tot, deixo la segona part per la meva néta, perquè es pugui riure de mi, com tants néts fan amb les batalles que els expliquen els seus respectius avis. El Rei va trigar molt, massa, en parlar i això, durant aquests trenta anys, m'ha fet desconfiar d'ell i de la institució que representa. En nits com aquesta, un descobreix la veritable condició humana i sobretot, de la matèria de la qual està fet un mateix, que és el que realment importa. Sobre el que va passar realment poc els puc explicar, perquè els que ens van ficar a uns quants a les seves llistes, es van camuflar al dia següent entre els demòcrates de tota la vida. Potser el guàrdia civil del servei d'informació que va venir, va dir, a "protegir-me" aquella nit, sense que jo l'hi demanés, em podria aclarir qui l'havia enviat, però, la veritat és que mai vaig tornar a veure'l, el que tampoc em va importar massa. El de la meva pelotera amb Encarna Sánchez forma part de la història i la meva fràgil memòria ja gairebé ni la recorda.


Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH