Política o màrqueting

Redacció Catalunyapress

En els temps que corren la imatge que projectes, el com et veuen, el que pensen de tu, té una importància fonamental. Les marques destinen ingents recursos a construir-se una imatge pública i a mantenir-la, i això que anomenen branding és una part fonamental de la seva estratègia: no posen l'accent en la qualitat dels productes, ans en que els producte són seus, i només per això li han de comprar, perquè la seva marca té un prestigi. Òbviament, a la llarga, si es dediquen a comercialitzar productes dolents, no hi haurà branding que els pugui salvar, però de moment, i amb productes de similar qualitat a la competència, la cosa serveix.

Baixant a nivell de producte, la cosa és semblant, no importa tant si el producte és més o menys bo (en molts sectors la qualitat dels productes, a més, és similar) sinó el que a la gent a qui s'adreça (el target) li sembli bo. Així, les empreses que venen detergent fan preguntes com ara quina olor s'associa més amb la netedat (com si la netedat fes olor de res, d'altra banda) o les d'aliments preparats quin sabor és el més casolà (com si cada menjar casolà no tingués el seu propi sabor). I obren en conseqüència, tant se val que el detergent en qüestió sigui el que neteja més i millor o el menjar el preparat de forma més cassolana, mentre el públic ho pensi, ja n'hi ha prou.

Aquestes estratègies tenen, a més, el seu costat fosc, que passa per denigrar la marca i/o el producte aliè, ja sigui directament, amb crítiques explícites, ja sigui mitjançant campanyes de descrèdit més o menys anònimes, que fan servir el rumor com a arma fonamental.

Podem traslladar això a la política? És evident que hi ha qui pensa que sí. Molt sovint candidats mediàtics, que han tingut un aparador on promocionar-se, tenen un èxit electoral desproporcionat en relació amb la consistència del seu discurs i del seu ideari, inclús tenint uns comportaments censurables (el cas de'n Laporta amb SI, o anys abans de Gil i Gil). Jo no penso així. La política no és neutra, les decisions que es prenen no ho són, les coses no només es fan bé o malament, sinó que es fan amb una determinada intencionalitat, segons l'objectiu que cada partit tingui, i això no es pot perdre de vista.

Fer política no és vendre detergent. Si vens detergent, li poses l'olor, el color, el tipus d'embolcall que el públic, el target, demani, tant se val, ja que el que es tracta és de vendre. Si fas política, defenses les idees que consideres millors, independentment del recolzament que tinguin (si no, tots els partits oferirien el mateix, determinat per la corresponent enquesta, i tan contents). Així, si jo estic en contra de la xenofòbia, no faré propostes xenòfobes, per molt que l'electorat ho demani, igual que no proposaré l'enduriment sistemàtic i indiscriminat de les condemnes penals, per molt clamor popular que existeixi. Això ja hi ha d'altres que ho defensen. Perquè tots els partits -amb excepcions- tenen els seus principis, i intenten defensar-los. Aquí no s'aplica, o no s'hauria d'aplicar, la màxima marxista (de Groucho) de: "aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc uns altres".

Fem política per intentar que la societat s'acosti el màxim possible al que és el nostre ideal, i el que no farem serà acostar el nostre ideal al que la societat pensi en un determinat moment pel sol fet que és el que la gent demana (el que no vol dir que el nostre pensament no evolucioni i s'adapti a la realitat, el contrari seria un suïcidi). Oferim el que creiem millor, no el que creiem que la gent percebrà com a millor. No és el mateix.

Perquè, a més, amb uns mitjans prou potents és fàcil enfonsar i enlairar persones i idees, predeterminar opinions i actituds en favor o en contra, ja sigui mitjançant la crítica directa o escampant rumors malintencionats, i si ho acceptem, si ho donem per bo, en certa manera estem admetent que els poderosos, els qui tenen poder per a fer-ho, condicionin la nostra activitat, i que la seva voluntat valgui més que la de la resta de ciutadans. Estem admetent la berlusconització de la política. I jo no ho accepto. Puc encertar o puc equivocar-me, però seré jo qui ho farà, i amb el meu criteri, no per intentar agradar a ningú.

I és per això que crec que hem d'oferir als ciutadans el que creiem millor, digui el que digui la demoscòpia. I el que jo crec millor per Barcelona, el millor candidat a l'alcaldia, sense desmerèixer ningú, és en Jordi Hereu, i serà qui votaré a les primàries. No només amb el cor, també amb el cap. Perquè coneix Barcelona i l'estima, perquè porta anys treballant per ella i vol continuar fent-ho, perquè té un projecte per a la nostra ciutat, projecte que molts de nosaltres compartim, perquè l'ha defensat davant qui ha fet falta malgrat les dificultats i les duríssimes i gens espontànies campanyes en contra (i no en manquen exemples, com el pas de l'AVE pel centre de la ciutat que ha de permetre un dia millorar el servei de rodalies, entre d'altres coses), i perquè la seva gestió l'acredita, incloent els errors, que només pot cometre qui actua, mai qui es queda quiet a veure-les venir, com el Sr. Trias. I, per mi, això val molt més que l'opinió distorsionada que s'ha volgut crear.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH