La dama del paraigua

Redacció Catalunyapress

Al zoo de Barcelona, en un pedestal situat sobre una font, hi ha una estàtua d'una dona que es cobreix amb un paraigua. Aquest monument data de l'any 1884 i és obra de l'escultor Joan Roig i Solé. La seva efígie va ser utilitzada en diverses ocasions com a carátula de distribuïdores de pel·lícules i revistes musicals locals, per ser una de les imatges més representatives d'aquesta ciutat. A mi m'evoca a aquelles dames de la burgesia del segle XIX que van descriure magistralment autors de la talla de Chéjov, Dostoyevski, Tolstoi o Balzac. Aquesta senyora quieta porta tota la delicada fragància d'una època florida i romàntica que ja va passar. Què fa aquesta bona senyora amb el seu paraigua obert, sempre disposada per que plogui?

Cada any, abans de l'estiu, els habitants de Catalunya temem quedar-nos sense el vital element líquid. Com en la gran majoria de les regions de la península, a Barcelona plou poc. Això sí, quan ho fa, la pluja es precipita tan exageradament que en general causa estralls. No hi ha res pitjor que un torrent d'aigua sense control: cauen ponts, s'inunden poblacions senceres, s'enfanguen pobles i suburbis. I gairebé sempre cal lamentar desgràcies personals.

Com deia: a Barcelona hi ha una estàtua d'una dama amb un paraigua. No sé si aquesta icona amb forma de dona burgesa i vuitcentista protegint-se de les explicades precipitacions del lloc no és altra cosa que un tòtem que algun assedegat barceloní del passat va fer erigir per invocar als déus de la pluja. O alguna cosa així com aquell personatge que va interpretar de forma magistral Burt Lancaster al costat de la no menys genial i tremolosa Katharine Hepburn en la llegendària pel·lícula "The"Rainmaker , paraules angleses que en català significarien, més o menys: "El creador de pluja", i que aquí, va anar penosament rebatejada amb el nom d'"El farsant".

Però, a diferència d'aquest tendre engalipador del cel·luloide que pretenia tenir el do de provocar la pluja, la dama del zoològic no salta, ni toca el bombo, ni entona cap cantilena propiciatòria, com aquell cercavides. Ella roman immòbil i callada, any rere any. No obstant això, se m'ocorre que alguna cosa tindrà a veure la seva presència perquè cada primavera, quan tots a la ciutat comtal ens temem un estiu assedegat, els núvols irrompin amb els seus lliuraments d'aigües torrencials. Potser, els déus de la pluja rendeixin, d'aquesta manera, el seu homenatge a tan vehement dama, que sense moure's del seu pedestal, dia rere dia, sempre amb el seu paraigua obert, espera pacientment que el cel la premiï.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH