L'orgull de l'urbanita

Redacció Catalunyapress

A totes hores els mitjans de comunicació ens bombardegen amb notícies i estadístiques al voltant dels inconvenients de viure en una gran ciutat com Barcelona. Que si la contaminació atmosfèrica, que si la contaminació lumínica, que si la contaminació acústica. Que si hem de reduir la velocitat a l'entrada de l'autopista (o no) per evitar accidents i fums. Que si la delinqüència creix dia rere dia. Que si hi ha no sé quants motoristes morts i gent atropellada. En fi, que quan acabes de sentir tot l'inventari de problemes t'agafen ganes de fer-te eremita.

Avui he decidit treure a la llum, i amb molt de goig, el meu orgull d'urbanita militant. I que consti que sóc una enamorada de la natura i de tots els indrets del nostre país; que m'encanta la pau del mar, els mil colors dels arbres tardorencs i el silenci dels boscos. La meva casa empordanesa representa un refugi gairebé diví on la veu dels ocells, dels insectes i de la tramuntana es confonen en un so majestuós comparable a la millor música. Ara bé, una cosa no treu l'altra.

I és que, es miri com es miri, una servidora ha nascut barcelonina. I aquest fet (com els passa als ciutadans de Nova York, de París o de Londres) representa un privilegi i un orgull difícil de dissimular. Sé que molta gent que em llegirà arrufarà el nas. Ja tornen a ser aquí aquests de ciutat amb les seves camàndules! Però és que ells no es troben a la nostra pell. No se senten partícips de la meravellosa circumstància que significa formar part de ple dret d'un lloc com Barcelona.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH