La sentència de Navarra

Redacció Catalunyapress

La sentència de l'Audiència de Navarra que ratifica la decisió d'un jutjat de primera instància a eximir una parella de continuar pagant al banc després d'adjudicar-se aquest el seu habitatge, està sent objecte d'una polèmica d'indubtable interès jurídic i social.

Des de la banca i les agències de rating, s'ha expressat l'opinió que la sentència serà revocada - se suposa que arribarà al Tribunal Suprem per la via de la unificació de doctrina, ja que per quantia no pot fer-ho - i més s'ha advertit que, en cas contrari, els seus efectes serien negatius per als particulars. Segons aquestes fonts, la doctrina de la sentència provocaria un descens dels preus de taxació i /o una petició de garanties addicionals, al mateix temps que podria generar una major morositat a la banca - la morositat hipotecària està al voltant del 2,5%, la meitat, més o menys, de la morositat total del nostre sistema financer, que sobrepassa el 5%. Per la seva part les associacions d'afectats per impagament d'hipoteques han mostrat la seva esperança i lloat els jutjadors.

M'he llegit la sentència de l'Audiència de Navarra i per això em permeto expressar la meva opinió en termes jurídics i d'equitat (malauradament ambdós conceptes no sempre van units).

D'entrada, convé precisar dos elements rellevants dels antecedents: el primer és que en el procediment només hi ha una taxació, l'originària (entorn a 80.000 euros); el segon, que el pis d'aquesta parella, se'l va adjudicar la pròpia entitat bancària en subhasta pel 50 per cent del seu valor i que el principal pendent de pagament era d'entorn a 70.000 euros.

Ambdós fets són rellevants per sostenir l'argument en el qual es recolza la sentència: una cosa és el valor i una altra diferent és el preu. La sentència argumenta, en base a la taxació, que el valor és més que suficient i que el preu d'adjudicació en subhasta està contaminant pel mateix procediment i la conjuntura.

A més, la sentència de l'Audiència de Navarra fa una sèrie de reflexions, més socioeconòmiques que jurídiques, sobre la responsabilitat de les entitats financeres en l'actual crisi econòmica. Aquestes argumentacions serveixen per justificar el caràcter equitatiu de la sentència. L'esmentada sentència està ben construïda i, en contra de l'opinió dels advocats de part, l'argumentació de l'audiència no ataca directament a llei hipotecària.

No obstant això, no cal llançar les campanes al vol, ja que per altres casos segur que les entitats financeres aportaran noves valoracions per justificar la pèrdua de valor de l'immoble, un fet que en aquest cas no s'ha produït. Però tot i admetent aquest fet, el particular també podrà aportar les seves mateixes valoracions per justificar-ne el valor, que en cap cas, es pot entendre automàticament que és el que resulti d'una subhasta, ja que tots sabem les especials característiques d'aquests procediments - no és casual la existència de quantioses fortunes entre els especialistes en adjudicar subhastes; i menys quan estem en una conjuntura molt econòmica concreta. A més, no és molt difícil aventurar que l'entitat financera revendrà el pis per un preu superior al d'adjudicació.

Quant a l'argument que aquest cas endurirà les condicions d'atorgament d'hipoteques amb taxacions menors i més garanties, la resposta és òbvia: això és el que passa en els últims dos anys i bé ho saben els que han anat a demanar una hipoteca en aquest període de temps. O sigui que no amenacin ara amb el que ja passava abans de la sentència.

No sé si la sentència serà ratificada o no pel Suprem, però en qualsevol cas és una alenada d'aire fresc que ens recorda que les entitats financeres no són alienes a l'origen la crisi i que és un abús de dret que els particulars haguem de pagar els problemes de la banca via impostos, comissions excessives, amb les nostres cases i amb els ingressos futurs, si els tenim. Mentrestant, els responsables de la crisi, segons la sentència, continuen gaudint de les seves cases i salaris sense aclaparaments.

Per acabar voldria comentar una dada econòmica coneguda aquest dilluns. El PIB va disminuir el 0,2% el 2010. Però aquest -0,2 és el resultat que el sector immobiliari ha caigut un 1,7% (-1,7%) i la resta de l'economia ha crescut un 1,6%. O sigui que la construcció, que ens va fer créixer molt per sobre de la mitjana europea, ara corregeix els seus excessos, però la resta de l'economia segueix el camí d'altres països europeus. Notícia, és clar, que ha passat desapercebuda per a la majoria de mitjans de comunicació.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH