NIT DE REIS

Redacció

Fa uns quants anys i per aquestes dates, vaig rebre una carta despatxada a Orient. ¡Quin no seria la meva sorpresa en llegir que Els Reis Mags es dirigien a mi per demanar-me que substituís, en la cavalcada del meu poble català d'adopció al Rei Baltasar, ja que a causa de la quantitat de treball acumulat, les seves Majestats d'Orient no anaven a poder, aquest any, recollir totes les cartes! Amb el benentès que jo acceptaria la invitació, m'indicaven el lloc i l'hora on havia de presentar-me.

Aquell vespre de Reis vaig anar al lloc convingut: el local d'una fàbrica de la zona industrial de Papiol, població barcelonina en la que he habitat durant molts anys. En la porta, hi havia dues o tres noies angelicals que em van comunicar ser patges de les seves Majestats i em van transportar a un cameri. Davant un mirall, em ficar a la cara i les mans una crema negra. Van pintar els meus llavis de vermell intens. Van col·locar sobre el meu cap un alt i delicat turbant carregat de pedres precioses. Seguidament, em van cobrir amb una pesada i llarga túnica purpúrea. En la vorera, esperava una carrossa plena de bombetes de colors. Em van fer pujar a ella i em van pregar que m'assegués en una gran butaca daurada: el tron de Papà Baltasar.

Va partir el festeig i el seu sèquit. Melchor, el més vell; Gaspar, el més ros; i jo, Baltasar, el més negre; cadascun en les seves respectives carrosses. Els patges feien sonar els seus metàl·lics clarines pregonant als quatre vents l'arribada de Les seves Majestats d'Orient. Llavors, van començar a apropar-se els nens. Puc assegurar, amb total fermesa, que fins a aquell moment, mai hi havia vist semblants expressions de sorpresa en la cara de cap noi. Però el que encara va cridar més la meva atenció va ser el gest d'admiració i tendresa amb que les persones majors ens van rebre. Després, com el costum ordena, ens dirigim al casino del poble i les trompetes van anunciar la nostra entrada triomfal. Ens allotgem en l'escenari de la sala, i els petits, un darrere l'altre, van ser apropant-se per lliurar les seves cartetes. Entusiasmat per tan noble i digne treball, vaig inquirir als reals patges si nosaltres havíem de repartir aquella nit els regals. Els patges es van mirar entre ells i amb somriure complaent em van dir categòricament que no. Que les joguines i altres presents sempre els lliuraven els autèntics Reyes. Que així havia esdevingut eternament i que així seguiria esdevenint.

Aquesta columna la hi dedico a tots els nois que es comporten bé, i a tots aquells majors que, com jo, encara conserven un nen o una nena en el seu cor.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH