ELS DISCURSOS D'ARTUR MAS

Redacció Catalunyapress

He escoltat i llegit els discursos d'Artur Mas dels darrers dies. Trobo en ells una nota falsa, d'instrumentista afeccionat, que vol emmascarar amb patriotisme i trascendència les febleses de la partitura. El conjunt de l'actuació deixa les seves intervencions públiques orfes de la fortalesa política que esperem.

Mas ha fet en aquest període un discurs genèric, capaç de satisfer un públic intern divers i un electoral variat, però sense les pautes de solidesa política, econòmica i social que cal esperar d'un governant per al moment actual. Ni objectius de govern, ni terminis de els accions, ni fites concretes de la seva acció de govern. D'alguna manera, Mas renuncia a governar en favor d'administrar una organització pública ( la Generalitat de Catalunya) sobre la que considera que el nacionalisme té un cert dret de propietat.

Així com trobo a faltar concreció i programa, em sobra en el discurs del nou president l'excés de referència personal. Crec que és del tot sobrer barrejar en un acte tan profundament polític com és la investidura presidencial, els grans moments de la vida personal. Sentint-lo he recordat això de la família, la propietat i.... És un missatge, en aparença càlid, però d'un rerefons ideològic conservador que vol identificar família tradicional, trajectòria personalista i presidència del país.

Trobo a faltar en el discurs d'en Mas la paraula "nosaltres". Agraïments al seus equips i al seu partit si que n'ha fet, però sempre per agrair i reconèixer l'aportació en un triomf personal. Dedueixo d'aquesta actitud un axioma perillós : els bons resultats seran del President, els resultants dolents correspondran a la resta del designats. No s'evidencia confiança en els equips, en la gent organitzada que pensa. Arriben al Govern "els escollits", aquells que el nou president considera seleccionats "entre els millors", però no ens diuen que pensen fer, quin és el seu baluard ideològic, quin és el seu "background" per ser-hi allà on han estat designats. A més, en són 12, com els deixebles de Jesús ( una altra semblança amb imitació evangèlica? ). Fins i tot les excessives i edulcorades referències a la humilitat personal molesten en un moment en el qual les referències personals sobren i les capacitats de construcció col.lectiva manquen.

Hi ha una estàtua al Parlament d'un Sant Jordi jovenet ( està situada al passadís, darrera l'oficina del funcionaris que controlen l'accés a la portalada principal), amb una clenxa pentinada a l'estil d'en Mas. Sospito que aquest Sant Jordi no va ser el que va matar el drac ( és l'estampa d'un cadellet que traspua inexperiència) però potser també té ganes de dir "ara arribo" com ha dit el nou President, que no va militar contra Franco, que no es va deixar la pel en la lluita per la democràcia, que imita a Sarkozy en tot el que pot ( però sense Carla Bruni! ) i a qui li resulta molest el món desendreçat, convuls, turbulent, fervorós, fantàstic, provocador, emprenedor i desafiant que avui és també la nostra estimada Catalunya. Els seus discursos, per això, sospito que volen impartir doctrina en una parròquia que no es conforma només amb sermons i levitacions circumstancials. Temps al temps.


Roberto Labandera
Diputat del PSC

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH