La democràcia interna dels partits, la meritocràcia i la mediocràcia

Redacció Catalunyapress

En la crisi de dos dels principals partits d'esquerra de Catalunya (PSC i ERC) torna a parlar-se que els partits han de fomentar la democràcia interna, la presa de decisions sigui més oberta, que les veus discrepantes es puguin escoltar, etc...

Algunes d'aquestes veus discrepants, curiosament, parlen en mitjans de comunicació però no ho fan en els òrgans dels partits. Curioses paradoxes de reclamar una visibilitat i un dret a la discrepància que després no exerceixen en el (petit o gran) espai que els proporciona l'organització política.

Encara que discrepo d'aquests dirigents i ex-dirigents que ara s'erigeixen en capdavanters de la participació i la democràcia interna, sí que hi ha part de veritat en el fons: els partits són grans centrifugadores de talent i generen unes espirals de silenci bastant intractables.

I és que el debat de la democràcia i la participació dins dels partits és banal tal com es planteja. Els votants els és igual que el partit al que voten sigui una màquina de generar consensos en debats profunds i participatius o un exèrcit que obeeix una consigna del seu grup dirigent. El que volen els votants són partits més o menys seriosos, que els generin espectativas raonables sobre el que van a fer, que facin propostes i les escenifiquin al voltant de la seva identitat política i els seus problemes.

Tampoc cal esperar que per fer llistes obertes, primàries, convencions, assemblees de barri o altres eines de participació per elaborar llestes això vagi a reflectir-se en major o menor suport electoral.

El problema de la participació i la democràcia dins dels partits es produeix, no quan les coses van bé, sinó quan aquestes van malament. Com els partits polítics són organitzacions que competeixen per aconseguir esferes de gestió de poder, les estructures de direcció teòricament prioritzaran els equips i els entorns que els ajudin a això. A curt termini, funcionen millor les estructures mediòcrates. La tranquil·litat d'un entorn en el partit que no qüestioni les decisions, que no posi en solfa les accions que es prenen quan un està al govern, etc.. reforça les possibilitats de guanyar les eleccions. Ja sabem que els electors castigaran a les olles de grills.

El problema radica que quan les coses van malament, quan la direcció política s'equivoca, i no solament això, perquè els errors no són absoluts, sinó que són la suma de molts petits errors a llarg termini, les veus discrepants no parlen per dos motius bàsicament: o són mediòcrates el propòsit del qual és perpetuar-se i perpetuar l'estructura existent o estan en una espiral de silenci que fa que no s'atreveixin a parlar pel nero fet que ningú s'atreveix a parlar (i per tant un creu que segurament la seva opinió és marginal).

Per tant el tema de la democràcia interna i els canals de participació no són importants per als partits com a mecanismes per guanyar vots, sinó que són importants per poder tenir una certa dosi d'anàlisi i dialèctica interna que els permeti ser competitius i adaptar-se i sobretot evitar la terrible sagnia de centrifugat de talent.

Encara que entre les direccions dels partits i l'entorn mediòcrata pugui semblar que tot ja va bé i no cal modificar-ho quan els resultats electorals van de cara, es viu gairebé com si això fos etern... i el nero fet que s'estableixin mecanismes socials, com l'espiral de silenci, per fer callar visions alternatives són els fonaments dels futurs daltabaixos electorals, i no solament això, es desarma de talent i capacitat intel·lectual i d'anàlisi per quan vinguin les vaques flaques.

Solament així s'explica com després d'uns daltabaixos monumentals a l'esquerra catalana, les reaccions d'aquesta siguin tan lentes o el perquè hi ha alguns que decideixen actuar per lliure sense utilitzar les eines i espais de participació dels partits. Perquè els respectius consells nacionals del PSC i ERC no van estar a l'altura del que s'esperava d'ells, i perquè gent amb capacitat de lideratge d'aquests partits opta per la via covarda de parlar d'amagatons en els mitjans i no s'atreveixen a arriscar-se i fer-ho en públic. S'explica perquè neixen determinades iniciatives de debat a la xarxa de persones que amb responsabilitats en aquestes organitzacions després no diuen ni piu a l'interior d'elles.

I és que al final, la maquinària dels partits ha centrifugat tant el talent que aquest quan encara queda dins del propi partit viu avergonyit i acovardit. Ara bé, com a kamikaze polític que sóc, els principals responsables d'aquest centrifugat de talent i intel·ligència no són els que ara conformen la direcció o la van conformar en el seu moment, sinó tots els que amb el seu silenci i per pura conveniència s'han mantingut durant anys callats i no s'han atrevit a discrepar.

Ara que no vingin donant lliçons, que ells tampoc han lluitat perquè els partits siguin més meritocràtics i menys mediòcrates.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH