SOBRE LES RELACIONS ENTRE EL PSC I EL PSOE

Redacció

He llegit amb atenció la rèplica de Josep Tordera al meu article 'Castells i Collboni'. Vull aprofitar la controvèrsia amb un amic per aclarir el meu punt de vista personal sobre qüestions que crec rellevants.

Jo em vaig iniciar en política a Convergència Socialista i posteriorment al PSC. Els meus mestres, no he estat un deixeble avantatjat, a la Facultat de Dret de l'Autònoma van ser Isidre Molas, Eduardo Martín Toval, Jesús Salvador i el recentment mort Joan Prats, a qui aprofito per recordar amb afecte i admiració. Per tant, no procedeixo del PSOE com podria inferir de l'article d'en Josep. Vaig abandonar la militància activa fa més de vint anys convençut que la política és una professió i que els amateurs sobrem, cosa que no impedeix que puguem opinar, en el meu cas perquè passar la nit del 23-F a la seu socialista de Rambla Catalunya juntament a Raventós, Andreu Abelló o Martín Toval, o participar, gràcies a Joan Prats, en l'elaboració del programa socialista de reforma de l'Administració pública per a les eleccions de 1982, deixen una empremta personal impossible d'esborrar.

El tema de les relacions PSC-PSOE és recurrent en el si del PSC i de la societat catalana. Aquests dies assistim a una ofensiva de CiU, ERC i fins i tot ICV i C's "exigint" que el PSC trenqui amb el PSOE. Se suposa que la petició no és per afavorir els socialistes, tanta magnanimitat és incompatible amb l'essència de qualsevol partit polític. Per això, em sembla inadequat que Castells s'hagi sumat, molt més matisadament, a la mateixa línia argumental. El que jo critico no és que el PSC decideixi un dia desvincular-se totalment del PSOE, ja ho està en bona mesura, sinó que cada vegada que hi ha problemes hi hagi veus internes, i precisament de persones que porten tota la vida manant, que amenacin amb la ruptura. És com en un matrimoni, hi cap el divorci, però no és molt bo per a la convivència amenaçar amb anar-se'n de casa cada quinze dies.

Quant al problema de fons, si el PSC ha de ser o no un partit totalment desvinculat del PSOE, hi caben totes les opinions. CiU i ERC, coherentment amb el seu ideari nacionalista han optat per negociar amb el govern estatal de torn, el que té els seus avantatges, quan els vots són decisius, i els seus desavantatges quan no. C's també ha optat per no tenir un partner estatal i no sembla que això l'hagi convertit en un defensor acèrrim de l'autogovern. El PPC ha optat per ser un apèndix de Gènova i el PSC, coherentment amb defensar un model d'estat federal, fins ara ha apostat per la independència en assumptes de Catalunya i la integració en les estructures estatals del PSOE en els temes de competència estatal. La simbiosi ha estat decisiva per mantenir la unitat civil de Catalunya i, al meu entendre, ha tingut molt més de positiu que de negatiu, el que no vol dir que sempre hagi de ser així. Passa alguna cosa semblant als que ens sentim catalans i espanyols, seria més fàcil tenir una identitat única, però així és la vida.

En aquests moments, el PSC ha demostrat per activa i per passiva la seva absoluta autonomia en les preses de decisions a Catalunya. No crec que ningú honradament pensi que s'ha subordinat al PSOE. Però caldrà reconèixer que si es va aprovar l'Estatut va ser gràcies al suport del socialisme estatal, i, si al final sortim de l'embolic actual en relació amb l'Estatut, també serà gràcies al PSOE. El que no és raonable demanar és que el president del Govern espanyol, acusat de catalanista conspicu a Madrid, es posi a les ordres immediates del PSC. Per tant, una mica més d'assossec. Llevat, és clar, que un se senti sobiranista, i en aquest cas, evidentment, qualsevol vincle sobra.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH