"Soy, en el buen sentido de la palabra, bueno"

|

Pablo Alegre.- Cada 22 de febrer es commemora, amb més o menys ressó, la mort d'un poeta, d'un escriptor, d'un home, la d'Antonio Machado, un dia com avui de 1939 a Cotlliure.

Poques vegades es produeix tanta unanimitat a l'hora de valorar a una persona com la que es dóna entorn d'Antonio Machado, el Bo, adjectiu no solament assumit per ell mateix ("soy, en el buen sentido de la palabra, bueno") sinó també pels que el van conèixer personalment o a través de la seva obra. Machado s'ha convertit en el símbol d'escriptor espanyol senzill, humà, ètic, compromès amb el present i el futur, i defensor de valors com el treball i la intel·ligència.

D'origen andalús, neix a Sevilla en 1875 ("Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla"), aviat marxa amb la seva família a Madrid on s'educa en la Institució Lliure d'Ensenyament, que tant va propiciar l'aparició de pensadors i artistes al començament del segle passat; en aquests anys de joventut coneix als principals autors de l'època i publica la seva primera obra literària a la fi de 1902. En 1907 gana les oposicions a càtedres de Francès i és destinat a Soria on es casa amb Leonor, que mor als tres anys de les noces ("Señor, ya me arrancaste lo que yo más quería") després d'una terrible malaltia durant la qual Machado anhela la impossible curació ("Mi corazón espera/ también, hacia la luz y hacia la vida, / otro milagro de la primavera").

Incapaç de suportar en Soria l'absència de la seva dona, demana el trasllat a Baeza (Jaén) des d'on recorda amb emoció continguda el seu passat soriano:
"Allá, en las tierras altas / por donde traza el Duero / su curva de ballesta / en torno a Soria, entre plomizos cerros / y manchas de raídos encinares, / mi corazón está vagando en sueños... / ¿No ves, Leonor, los álamos del río / con sus ramajes yertos? / Mira el Moncayo azul y blanco: dame / tu mano y paseemos. / Por estos campos de la tierra mía / bordados de olivares polvorientos, / voy caminando solo, / triste, cansado, pensativo y viejo."

Poc a poc va superant el seu dolor i segueix escrivint sobre la realitat més immediata; critica als senyorets andalusos ("Este hombre no es de ayer ni es de mañana/ sino de nunca...") com prototip de l'Espanya que cal superar ("La España de charanga y pandereta") i que encara tindrà una seqüela efímera ("El vano ayer engendrará un mañana / vacío y ¡por ventura! pasajero") per a acabar amb l'Espanya del futur ("Mas otra España nace, / la España del cincel y de la maza, / con esa eterna juventud que se hace / del pasado macizo de la raza. / Una España implacable y redentora, / España que alborea / con un hacha en la mano vengadora / España de la rabia y de la idea."). I és que Machado, lluny de la tópica idea que hi ha dues Españas ("... entre una España que muere y otra España que bosteza"), és positiu i optimista i creu en una tercera Espanya, la del treball i el pensament que posteriorment s'identificaria amb els ideals de la II República. Quan mor Francisco Giner de los Ríos, un dels creadors de la Institució Lliure d'Ensenyament, li escriu "yunques sonad, enmudeced campanas" com un corolario del que haurà de ser la nova Espanya.

Després de Baeza, es trasllada a Segòvia on continuarà la seva obra i on coneixerà un altre amor, Guiomar, que li farà reviure emocions que creia mortes ("¡Sólo tu figura, / como una centella blanca / en mi noche oscura!"). La proclamación de la II República coincideix pràcticament amb la seva nova destinació a Madrid on treballarà fins que en 1936 es trasllada a València, posteriorment a Barcelona i finalment a França.

Ferm defensor de la República, la mort el rep com havia anticipat el propi autor ("Y cuando llegue el día del último viaje, / y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis a bordo ligero de equipaje, / casi desnudo como los hijos de la mar"). Efectivament, Machado mor en el bandejo, en Cotlliure, acompanyat de la seva mare, que li sobreviu dos dies, i del seu germà José; en la seva butxaca es va trobar un paper amb un vers "Estos días azules y este sol de la infancia". Antonio Machado és un home senzill, trist en el personal però positiu en les relacions socials, malenconiós però decidit, integrador i progressista. Mai ha estat l'estendard de cap ideologia concreta perquè sempre salva als que vulguin aportar en el nou futur. En definitiva, Antonio Machado, l'home que ens recorda: "Por mucho que valga un hombre, nunca tendrá valor más alto que el de ser hombre".

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.

EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH