COTLLIURE

Redacció Catalunyapress

Fa 71 anys, el 22 de febrer de 1939, en Cotlliure, moria Antonio Machado.

Plovia sense treva, poques tardes abans, quan va haver de traspassar la frontera, i l'escriptor Corpus Barga va haver de transportar en braços a Ana Ruiz, la mare del poeta, que estava gairebé al final de la seva existència. Per fortuna, sembla que la dona mai va arribar a saber que marxaven a l'exili. Anaven al costat d'ells, Antonio i el seu germà José. Quedava enrere una Espanya trencada i ensangrentada, presa per les tropes invasoras. Rafael Alberti i León Felipe havien instat repetidament a Machado a que deixés Madrid. Podia ser molt perillós per al poeta romandre en aquesta ciutat. Podia passar-li el que a Federico. Després de moltes negatives per part de l'autor de Soledades, aquest a la fi va accedir. Va marxar, al costat d'alguns membres de la seva família, a València; després a Barcelona; després a Figueres. Un trist dia, seguint l'incert camí del bandeig, van arribar a Cotlliure, població pesquera de la costa del Rosselló, en la Catalunya francesa, a no molts quilòmetres dels límits amb la seva pàtria. Allí es van allotjar en una humil pensió que els va procurar el govern de la República.

Cotlliure posseeix un paisatge marí prodigiós. El banya el Mediterrani que, malgrat el mal que se'l tracta, encara segueix sent verd i transparent. Els seus camps, a la tardor, es troben pletòrics de vides i de flors. Amb el seu castell vell, els seus vins i la seva llum, va ser i és inspiració constant d'artistes. Quan visites aquesta vila te'n adones de per què Picasso, Chagall i Matisse, entre d'altres, alguna vegada, van escollir aquest lloc per a inspirar-se.

Una tarda, des de la platja, Antonio i José, asseguts sobre una barca de pescador, van deixar que els seus records perseguissin a les gavines. Per ventura va ser en aquest moment quan al poeta se li va ocórrer un dels seus últims versos, trobat, després de la seva mort, en un tros de paper arrugat en la seva butxaca: "Aquests dies blaus i aquest sol de la infància."

Les xacres d'Antonio, agreujats per la tristesa de veure's fora de la seva Espanya, van provocar la seva mort pocs dies després. I un parell de dies més tard, també moria Ana Ruiz. Ambdós van ser enterrats en aquesta localitat del sud de França. Les seves restes encara romanen allí, perquè la seva família no ha permès la repatriació. Amb els anys, aquest recinte s'ha convertit en un santuari laic al que arriben visitants de totes les edats. Vénen de totes parts a rendir homenatge al poeta. La sepultura mai deixa de tenir flors ni tota classe d'objectes recordatoris.

Com se sap, Antonio va morir pobre, sense més recursos que els de la seva ploma i els de l'ajuda republicana. Va acabar el seu peregrinatge com el va profetitzar en el seu poema Retrato: "...ligero de equipage, casi desnudo, como los hijos de la mar".

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH