El debat socialista

Redacció Catalunyapress

El tripartit és una fórmula de govern que va expirar en el moment en què ERC va exigir que el dret a decidir fos l'eix central de qualsevol pacte de futur. Les declaracions de Puigcercós demonitzant ICV no van ser més que el cop de gràcia. Tot això, amb el mar de fons d'uns sondejos que posen difícil que els actuals socis tornin a sumar. En aquest ambient no és d'estranyar que la plana major dels socialistes catalans comencés a prendre distància d'una fórmula de govern que fins ara havien suportat en silenci encara que a costa de desdibuixar-se. Perquè la realitat és que aquesta legislatura ha estat marcada per la necessitat d'ERC de marcar perfil propi, de prémer l'accelerador en qüestions identitàries, per intentar frenar el retrocés electoral que les enquestes li vénen predient des de fa molt de temps. I els republicans no poden queixar-se de la permissivitat socialista, que han anteposat la cohesió del govern a la seva pròpia personalitat.

En aquest context, les declaracions d'Ernest Maragall han tingut la virtut de posar sobre la taula que votar PSC les properes eleccions no vol dir votar tripartit. Segurament els dirigents socialistes haguessin preferit que el debat es deixés per a l'estiu, a la porta de les eleccions, però llavors potser hauria estat massa tard. Les seves declaracions, llegides en conjunt, no eren massa diferents a les d'altres socialistes, excepte en el to. El més cridaner. Almenys per a mi, no han estat les declaracions de Maragall, sinó l'aparició de Castells, arrogant-se el paper de cap de files. Primer, perquè la reacció de Montilla cap a les declaracions de Maragall va ser més de comprensió que de censura. Segon, perquè no consta que existeixi, fins ara, una corrent d'opinió interna, com a mínim organitzada formalment. I en què se sustenta aquesta corrent interna? Segons la premsa, Castells es reivindica com el líder "de l'ala més catalanista del PSC", ala que inclouria persones com el mateix Maragall, Nadal, o Mascarell. I aquí comencen les contradiccions. Perquè una bona part de l'electorat socialista està descontent amb l'actual govern no per les seves polítiques socials, que aplaudeix, ni per la seva postura ferma en temes com el finançament autonòmic, sinó per les seves polítiques identitàries. Ni la llei de vegueries, ni el projecte de llei de comerç, en relació amb les sancions; per posar dos exemples que estan en tràmit parlamentari, són iniciatives ben rebudes per bona part de l'electorat socialista. Per tant, si aquest sector considera que l'actual govern és poc catalanista que expliciti quines són les seves propostes en aquesta matèria. Com que no crec que ho facin, es limiten a treure de l'armari la recurrent petició del grup parlamentari propi. Per declarar la independència potser no sigui necessari tenir aliances a nivell estatal. Per tota la resta sí. I, amb tots els matisos que es vulgui, l'únic aliat possible és el PSOE. L'Estatut, el nou sistema de finançament o la resistència del sector progressista del Tribunal Constitucional són proves palpables. Fins i tot els nens creuen que ZP és català.

És legítim que els polítics esmentats s'articulin com a lobby de cara a les properes llistes. És legítim que Castells es postuli com a número dos davant Chacón, o que es prepari per ser conseller en cap d'un hipotètic govern sociovergent. I no és que la política els hagi tractat malament. Jo els recordo a primera línia des de la transició. Sempre una mica cabrejats, però sempre ben col·locats. I no oblidin els dirigents socialistes que el possible transvasament de vots no va cap a partits nacionalistes sinó cap a l'abstenció, el PP i, fins i tot, cap a partits tan poc estructurats i fiables com UPyD i Ciutadans. Potser al PSC el que li vindria bé és una ala menys obsessionada pels temes identitaris, menys subordinada a la ideologia nacionalista dominant en la política catalana. En aquests moments hi ha sobresaturació d'ofertes polítiques nacionalistes. Fins i tot CiU s'ha adonat i ha corregit la seva estratègia. En un partit amb voluntat majoritària han de confluir diverses sensibilitats polítiques. Però el dèficit de l'actual PSC no és la seva falta de catalanisme.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH