LA POR, EL UNITED I EL VILA-REAL: I ARA QUÈ?

Redacció

Cada afició té la seua pròpia idiosincràsia, modelada amb el pas dels anys i les circumstàncies. Les característiques d'un grup són una reacció als comportaments dels seus líders i, en aquest cas, dels seus futbolistes. És per això que els canvis en la idiosincràsia són lents i van per darrere dels fets.

El Barça passa per la millor època de la història, però la seua afició té una facilitat per patir que no es justifica tenint en compte els resultats. La culpa la té una història escrita mirant a Madrid i la sensació de ser inferiors a l'etern rival a nivells que es poden controlar -esportius- i d'altres que no tant. Per a massa barcelonistes, el Madrid quan guanya "té sort" i el fet de creure's aquest discurs fa que pensen que els seus, per vèncer, han de fer el doble, ja que s'ha de vèncer al rival i a la mala sort. Pessimisme en estat pur.

Al culer no li serveix anar davant, sempre mira de reüll. Dissabte, sense anar més lluny, un observador extern al bar que vaig vore el partit podria pensar de tot menys que els que anaven guanyant 0-1 són els dominadors absoluts de la Lliga. El Barça va fer un partit complet, Valdés quasi no va patir, però en els gestos de la gent hi havia dubtes i fins i tot por. Les condicions objectives -mal temps i un rival seriós- no eren suficients perquè els barcelonistes tractessin de pensar que el millor era administrar l'avantatge. Qui té por necessita massacrar al contrari per allunyar aquesta sensació.

Por al Madrid. Un Madrid que es reinventa cada setmana en funció de les baixes. Sense Cristiano, els de Pellegrini van ser més conjunt que mai. Aprenent dels meus errors, em negue a escriure allò de 'Guti selecció' i menys encara a dir que Benzema ha explotat. El francès és un excel·lent jugador que es perd en la galàxia. La seua hiperactivitat i la seua ànsia d'estar en contacte amb la pilota fan que necessite molt d'espai per desenvolupar-se. I amb Cristiano, Kaká i un altre davanter mai el tindrà.

Espai va ser el que li va sobrar al United, que és segon de la Premier i espera el partit de diumenge que ve (Chelsea-Arsenal) per assaltar el liderat. Ahir va superar amb més comoditat de l'esperada a un Arsenal despistat en defensa. Cesc es va desesperar davant la inoperància i la manca d'efectivitat dels seus companys, que van despertar quan perdien 0-3. I el United va aprofitar la innocència dels joves gunners per matar-los a contres.

Menció a part mereixen els dos primers gols. El primer, un prodigi de Nani, a qui el narrador de Sky Sports ja comparava, en un exercici de precipitació molt comú en el periodisme esportiu, amb Cristiano Ronaldo i Messi, "els únics que poden fer el que ha fet Nani". El segon, una contra perfecta en la que Rooney està rapidíssim per, en carrera, acomodar el cos de manera celestial i batre Almunia. ADN anglès.

Vila-real: i ara què?

El que es construeix sobre sorres movedisses necessita bigues reforçades per aguantar-se. Aquesta era la lògica que havia utilitzat, fins ahir, el Vila-real. I no li havia anat malament. Sense història i sense base social, Fernando Roig es va agafar al dòlar per construir el seu somni. Durant anys, el president ha estat un dirigent coherent i poc personalista que ha pres les decisions després de consultar amb el coixí. Ahir, en acomiadar Valverde, no va ser així. És cert que l'equip, després de perdre amb l'Osasuna en un partit lamentable, necessita un canvi de rumb. Però els dubtes són més poderosos que les certeses. Hi haurà canvi a curt termini? Tinc por, i tant de bo m'equivoqui, que tot acabe com un castell de cartes després del vendaval.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH