L'ENTERRAMENT DE LA SARDINA

Redacció Catalunyapress

Estic pensatiu i amb el bigoti despentinat. Ahir, molts nens i joves, menys que en anys anteriors, se'n va anar amb la seva canya, la seva corda i la seva sardina, adornada amb el seu simpàtic llaç, a això que els humans anomenen muntanya. El motiu de la marxa era enterrar la pobra i sucosa sardina. Però que dimonis els haurà fet aquest humil cupleido -pensava per a mi, en pla filosòfic? Així que no podent lluitar contra les tradicions, l'únic que se'm va ocórrer va ser lamentar-me sentidament i deixar que els filets del meu singular bigot es convertissin en una singular vaga de pèls caiguts. I en això estava quan el gallec, és a dir el meu cap, em va treure dels meus insans pensaments amb el seu tradicional crit de guerra:

- !Isidoro!, on carallo estàs?

- Estic aquí ?senyor meu', pensant en l'enterrament de la sardina -vaig contestar després de donar un àgil salt i adoptar un posició insinuant.

- Tu sempre pensant en menjar, Isidoriño -em diu, mentre acaricia el meu llom.

-Si, si... jo ho penso, però tu ho fas, sinó de que tens aquesta panxa cervesera?

Dit el qual vaig sortir corrent a la recerca del meu amic Esteve, un ratolí que passeja la seva figura pel Pavelló Ave María, que és on habita la família sanitària que dirigeix la inigualable Consellera Geli. Esteve m'havia cridat amb certa urgència per explicar-me una de les novetats dels últimes dies. Així que escapant, escapant, me'l vaig trobar assaborint un parmesà amb el seu inseparable Rioja al costat de la màquina de seguretat. Després de la introducció corresponent m'explica que l'UGT de Salut ha recollit firmes solidàries en favor de la cursa professional, ja saben, mateixa cursa, mateix salari i que amb les mateixes se n'havia anat a veure a la de l'escarola, que després de rebre'ls els va manifestar la seva satisfacció per la iniciativa i els va despatxar amb copets a l'esquena. Com podran suposar, els incauts se'n van anar més contents que unes castanyoles. Poc sabien que en abandonar aquell despatx, la Pietosa Secretària general rebria una ardorosa trucada amb indicacions per tal que esbrinés qui havien estat els pares de tal iniciativa. És a dir: es tractava de posar blanc sobre negre els noms i cognoms dels "traïdors ugetistes" que havien iniciat la revolta i després passar-los la corresponent factura. Segons sembla, entre els signants figurava més d'un subdirector general i això no ho havia de permetre la Senyoreta Rotterweiller de l'insigne família dels Rott i Weiler, que és com ara anomena el personal a la ja citada. Els ?xorreigs' boludians van fer de nou la seva aparició i van ressonar els aguts i els dos de pit de la Tebaldi sanitària mentre la centraleta acumulava decibels per tot arreu. Les primeres conseqüències no es van fer esperar, ja que el sindicat socialista era la conya del personal en benefici dels seus fraternals col·legues de Comissions Obreres, que no sabien com agrair a la Senyora Marta i, sobretot, a la seva Cap tan encomiables serveis sindicals.

Vaig deixar el meu amic Esteve amb els seus supositoris de formatge i vaig tornar cap a casa. I una vegada degudament ubicat al sofà preferit del meu barana em vaig felicitar per no tenir caps com els que habiten en la Travessera de las Corts. Em vaig servir un Courvasier del 92 que vaig guindar del rebost secret i vaig brindar pel benestar del bondadós propietari de l'ampolla de tan galaic accent, que Déu el conservi molts anys. I mentre assaboria aquest elixir tan deliciós vaig miolar a tota veu....

Miauuuuuuu......!

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH