Declaració d'intencions, inútil, però que il·lustra un altre homenatge a Velázquez

Edmundo Font
Diplomàtic

Meninas


"... Així, doncs, l'espectacle que ell contempla (el propi pintor) és dues vegades invisible, perquè no està representat en l'espai del quadre i perquè se situa just en aquest punt cec, en aquest requadre essencial en què la nostra mirada es sostreu a nosaltres mateixos en el moment en què la veiem". Foucault, en Les Paraules i les Coses.


"... És per això que es pot dir que Velázquez, el pintor, perquè és un veritable pintor, no està llavors, aquí, per traficar seva Dasein (existència), i sí puc dir la diferència entre la bona i la mala pintura , entre la bona i la mala concepció del món, és que igual que els mals pintors, mai fan sinó el seu propi retrat en qualsevol retrat que facin i que la mala concepció del món, veu en el món, el macrocosmos del microcosmos". Lacan, en El Seminari 13.



Durant l'acte de força, tan entranyable i laboriós d'invocar-de nou, he visualitzat lúdicament el gran, immens, quadre gegant, (318 per 276 centímetres) de les Menines de Velázquez, en una pantalla de plasma diminuta. He suposat seves dimensions reals, i observat, alhora, cada detall dels personatges que he procurat recrear. Parlo sense pretensions de tractar de concebre i plasmar unes Menines de les Meninas en una sèrie d'obres que armen un trencaclosques.


I així, cada imatge fragmentada, angle, atmosfera, s'ha anat projectant arbitràriament en una mena de joc de miralls deformants que acaben per plasmar una llum ja llunyana al model; en una paraula, que absorbeixen una altra "realitat", l'única probable, per a mi, i alhora, pretenen, al meu pesar, la calca impossible d'un inaprehensible original, el que jeu fix en la meva memòria, arquetip, recordo pictòric inesborrable que s'esvaeix a cada exercici conclòs, després d'haver imaginat com un motiu universal, més de dos segles després d'haver estat pintat, i tantes versions més tard, des de les de Goya fins a les de Picasso, Miró, Dalí, Saura, Manolo Valdés, el Grup Crònica, Gironella, i molts altres artistes embruixats per l'obra peculiar i transcendent de Diego Velázquez.


En aquest ardu però deliciós exercici vaig tenir la poderosa sensació que els personatges, sent els mateixos del quadre, eren sotmesos als capricis -mai meus per fi- del pas del temps, d'inevitables transformacions, com els d'una vellesa inherent, que parteix d'una imatge d'imatges, d'un eco de colors apagats que eixamplen de manera natural l'aura obac de la portentosa obra original imposada per la voluntat clàssica de l'autor: tots, començant pel propi pas del temps i les seves generacions d'éssers amb ull crític reproduïm la mirada en emocions i contemplacions actives successives.


Estem parlant del quadre d'un quadre, còpia de la intenció de si mateix, ressonància, no de sons ni de paraules, sinó de línies mentals que configuren ombres vives i clarobscurs en moviment d'un joc seriós -seriós Ludere- i cortesà; en síntesi, un successiu relat plàstic, aquest, el de Diego Velázquez i els seus Meninas: primer art conceptual retinià el reflex en el mirall del temps ens segueix perseguint per mirar-nos en ell, i com en el meu cas, tractar de reflectir una vegada més, armat de materials, tintes, teles, pintura, pinzells i sobretot, una mirada que es volgués materialitzada en revelar un prodigi del passat de la pintura a la modernitat.



Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH