Canviar el meu cos

Lilia Cisneros Luján

tatuatge


No són poques les ocasions en què les persones volen fer canvis en la seva aparença. Segons l'època, es van usar perruques pesades i incòmodes que acabaven propiciant o accelerant la calvície, la bellesa femenina s'associava abans amb carns abundants per després caure en l'extrem d'una primesa gairebé famèlica. Homes i dones es tenyeixen el cabell i consulten cirurgians per ocultar arrugues, disminuir abdomen o canviar nas i orelles. Opcions menys dràstiques, són el rubor, el llapis de llavis i en general tota una gamma de maquillatges, perquè pel que sembla hi ha una intenció -gairebé sempre consent quant al que ha de usarse- que determini qui som, a quin grup pertanyem i fins on arriba la nostra llibertat. [1]


Quan la moda suposa una infiltració de tinta o una perforació de la pell -escollida en lloc i forma segons la necessitat emocional de cada qui- el resultat al final del dia serà comptar amb un segell o marca que identifiqui al portador, sense importar el dolor durant el procés o les conseqüències ulteriors del tatuatge o el pírcing de què es tracti. En la literatura, podem llegir d'una jove japonesa que feia servir la seva pell i la oferia a l'artista com si fos el llenç on pintava; històricament han canviat els perfils dels usuaris d'aquestes tècniques, que una època van ser delinqüents, presidiaris, subjectes de poca cultura que desitjaven manifestar el seu amor a una jove; però durant si més no tres dècades, s'ha convertit en element d'identitat pròpia o amb algun grup al qual es pretén pertànyer.


Psicòlegs i sociòlegs han realitzat estudis i investigacions, a fi de determinar si el tatuatge és una refinació de l'impuls d'auto-lesionar-derivat d'alguna culpa no resolta, si es tracta simplement d'actes de rebel·lia -molt freqüent en els adolescents, orfes o infractors juvenils- o si assenyala un mena de compensació emocional per la pèrdua d'una part del meu cos -amputaciones o violaciones- d'algú estimat -pares, germans, parella o fills- o tanca la intenció de ser definit amb certs trets d'exclusivitat en l' àmbit sexual, de fortalesa física o de lideratge per pertànyer a algun grup específic al qual es respecta o té por.


Però més enllà de si el tatuar, reforça aspectes febles de la meva identitat o si com en el cas de les marques numèriques dels nazis en els camps de concentració, suposen un assenyalament discriminatori [2], seria important abordar temes relacionats amb el funcionament cerebral dels que trien tatuar i els que no ho fan, o que tan absoluta és la idea de si les persones en optar per aquestes tècniques de canvi corporals guanyen bellesa, potència sexual o millor imatge.


D'antuvi en la geografia de "la democràcia per excel·lència", on es pondera la premissa que tot món és innocent fins que es demostri el contrari, amb un sistema judicial que sol comparar-se amb el mexicà en demèrit d'aquest últim, un jove de 23 anys que sent nen va ser portat als Estats Units, i ha estudiat en aquesta cultura, roman empresonat, sota el càrrec de pertànyer a una colla i usant com "prova" un tatuatge. Si el subjecte és un heroi militar excombatent del Vietnam que va segellar la seva pell amb una frase de protesta. També se li consideraria criminal? Quants personatges cinematogràfics porten tatuatges -molts d'ells no permanents- per lluir més ferotges? Quin secret s'amaga darrere dels tatuatges que després difícilment poden remoure? Quina història o condició psíquica ens explica aquesta marca? Quin desig o ideal es persegueix? Quantes frustracions, tensions internes -gairebé sempre en el pla del subconsciente- pretenen alleujar-se amb una perforació o un tatuatge?


En aquest món de comercialització, els tatuatges no són l'excepció i d'ells es diu que han existit des de molt abans de l'era cristiana [3]. El mercat dels tattoo -terme usat per James Cook al segle XVIII, com una derivació del vocable tahitià "tatua" que significa golpear- es promou des de la infància, amb la venda de dibuixos "no permanents", col·locats per nens en els seus mans aclarint sempre que es llevaran amb l'aigua. S'han identificat casos de malalties o addiccions propiciades per aquest tipus de "calcomanies" i poc es diu del remei més enllà d'haver-les retirat del mercat. Pocs pares de família se sentirien còmodes de saber que per no haver definit a temps límits quant a la cura del cos, en l'edat adulta seu fill pugui ser empresonat, exclòs d'un treball, impossibilitat d'ajudar a un familiar malalt que requereix de transfusió [4] i en els casos extrems, tenir en el seu cos, barres, claus o varetes, amb els quals voluntàriament s'infringeix dolor [5].


Entre els molts estudis -Peter Kappler, de la universitat de Göttingen entre d'altres- sobre les motivacions, per "canviar el cos", alguns addueixen que és per embellir-se, mostrar més potència sexual, purificar-se, -com a part d'un ritual espiritual o de pertinença- o estimular-se per mitjà del dolor i, es comencen a difondre estudis relacionats amb els mecanismes del sistema mesolímbic -estructura cerebral, vinculada amb la producció de dopamina- pel que sembla amb diferències en subjectes nascuts mitjançant cesària, prematurs o amb desequilibris en el desenvolupament i maduresa d'aquesta part del cervell. En investigacions diverses es comprova que les persones tatuades, tenen una menor autoestima i són més proclius a drogar com a part de la seva recerca de "noves experiències".


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH