Anna Carreras: "El món occidental del segle XXI tem les històries de dones alliberades"

|

IMG20170509WA0015 1

Fotografia | Matteo De Bernardi


Anna Carreras (Barcelona, 1977) és una de les veus més destacades de l'actual literatura catalana. Tot va començar amb 'Camisa de foc' (Empúries, 2008), 'Tot serà blanc' (Lleonard Muntaner, 2008), 'Unes ales cap a on' (A Contravent, 2011), 'Ombres francesos' (El cep i la nansa , 2016) i ara 'Un francès a mitjanit', traducció al castellà de 'encén el llum'.


En ell, introdueix a una noia d'occident, al S.XXI, Blanca, que llegeix compulsivament el llibre 'Els ensenyaments sexuals de la Tigressa Blanca', de Hsi Lai, i el segueix a peu de la lletra. Aquestes eren un grup de dones taoistes, una antiga societat secreta, que promovia el sexe oral com una pràctica que absorbeix l'energia sexual masculina i la immortalitat espiritual.


A 'Un francés a medianoche', Carreras parla del sexe, del desig i de feminisme. En CatalunyaPress parlem amb ella perquè ens expliqui més d'aquesta nova novel·la.


El títol en castellà és 'Un francés a medianoche' i en català 'Encén el llum'. Per què aquest canvi de nom?


Cada idioma té les seves possibilitats. Les paraules atreuen paraules i significats. En català, encén el llum, més enllà de la seva significació mecànica, suggereix la idea d'accés al coneixement, d'il·luminació en un sentit místic. En català, aquesta doble lectura no existia. Encén la llum només denotava l'acte mecànic de donar-li al botó. Per això, juntament amb l'editor vam decidir donar-li un nou títol, molt més ambigu i divertit alhora.


Has fet tu mateixa la traducció? És l'única diferència entre les dues versions?


En efecte: jo mateixa he fet la traducció. Ha estat un viatge interessant. Versionar i traduir l'obra mateixa és molt difícil. Cal distanciar-se del text i crear un producte nou com si fos d'un altre autor. Cada llibre mereix la perfecció. Rellegir és agradable, traduir consisteix a enriquir el text, adaptar-lo a la cadència ia la música del nou idioma. La diferència entre les dues versions rau just en això: donar forma al mateix món narratiu des del punt de vista d'un nou llenguatge. En català, potser més retòric, menys depurat que en català.


'Un francés a medianoche' és la teva sisena novel·la i la tercera en poc més d'un any. Com s'explica tanta productivitat?


No té explicació racional. És de llibre en llibre com s'arriba al llibre que vols fer. Durant alguns anys, i de manera pública, m'he dedicat a la traducció de novel·les italianes juvenils i d'adults, i a la crítica literària i artística en diversos mitjans de comunicació. Això no vol dir que la meva creativitat estigués en punt mort: els llibres seguien escrivint-se, però no tenia necessitat de publicar. Per una sèrie de casualitats, tot aquest magma que jeia al calaix, ha vist la llum en poc temps. I estic molt agraïda als editors i als lectors.


Entre la primera novel·la i aquesta última, com descriuries l'evolució d'Anna Carreras com a escriptora? En què ha evolucionat?


Des de la meva antepenúltima novel·la, Ombres francesos (El Cep i la Nansa Edicions), que al juny apareix en castellà sota el títol de 'Penumbra en París', em vaig plantejar un nou camí comunicatiu i conscient cap a la senzillesa expressiva a través d'una economia de recursos que em s'obrís al públic. Després va venir 'Fes-me la permanent', una novel·la que també va constatar aquest nou llenguatge primordial que no és res més que l'escriptura del desig. L'evolució rau en no quedar-se al pla de l'expressió, sinó en avançar cap a la comunicació, sense filtres retòrics ni ostentacions innecessàries, i plantejar-me: ¿a mi quin tipus de llibre m'agradaria llegir? El meu literatura ha evolucionat cap a la sinceritat, el risc i la humanitat.


A 'Un francés a medianoche' s'explota de forma molt evident el desig. Creus que les persones actuem sempre moguts per desig?


Al contrari! Avui sembla que expressar amor, desig o tendresa sigui cosa de cursis, d'antics o de persones febles. Però si el desig cessés, la Terra deixaria de girar. El desig és un dels motors que mou el món, i en conseqüència un dels motors que defineix a la condició humana, tan complexa i contradictòria. El sexe és al cervell, és una investigació, una exploració dels límits, una via de coneixement i fins i tot una creació artística. El protagonista d'aquest llibre és el magnetisme del sexe. El desig és vital, sí. I aquest llibre convida el lector a alliberar el seu desig. Vivim un segle de malferits emocionals. La societat té por de enamorar-se.


Per què les Tigresses Blanques? Pot semblar, a priori, una idea difícil d'entendre pel món occidental del segle XXI.


Escriure literatura d'idees consisteix, sempre, en realitzar una investigació prèvia. Documentar-se per que un llibre sigui quelcom més que un principi, un nus i un desenllaç. Sempre m'ha interessat crear un pont entre dues soledats. En aquest cas, la secta xinesa de les Tigresses Blanques em permetia traslladar una part molt petita de la tradició oriental antiga al segle XXI ja Occident. Blanca, la protagonista, llegeix compulsivament el llibre 'Els ensenyaments sexuals de la Tigressa Blanca', de Hsi Lai, i el segueix a peu de la lletra. Ha estat una investigació de més de cinc anys sobre aquest grup de dones que s'allunyaven de l'ortodòxia. L'exploració del món de les tigresses blanques, amb els seus evidents obstacles (realitat /ficció, pàgines web perilloses, confusions amb el món de la prostitució i les geishas...) ha estat molt més arriscada que en altres projectes. El món occidental del segle XXI tem les històries de dones alliberades amb vides sexuals que s'escapen dels estereotips. Aquest és el problema.


Què ha arribat abans: la idea o el personatge?


Primer va arribar la idea, el magnetisme del sexe. Després la investigació sobre aquest grup tan allunyat dels nostres dies. Finalment la pregunta: Què passaria si agaféssim a una noia d'aquest grup i la deixéssim caure a Occident i al segle XXI? I va arribar Blanca, una Beatriz impertinent i maniàtica que es mossega les ungles i comet les equivocacions del principiant. És humana i contradictòria. No és puta, ni tampoc geisha. És una tigressa blanca del segle XXI. Una noia de vint anys que viu en una ciutat qualsevol i que es pren la seva tasca com un acte sagrat basat en el clàssic "mens sana in corpore iuvenes".


A 'Ombres franceses' també hi ha una part oriental destacada. Creus que Occident hauria de valorar i conèixer millor els costums orientals?


Per Juliette de 'Ombres franceses' i per a Blanca de 'Un francés a medianoche, la cultura oriental és l'apologia de l'assossec, del petit detall, de l'erotisme bell, de la sensualitat més sinestèsica. De la calma i la narració precisa: Blanca aplica la mateixa transcendència quan escriu i quan remata un francès. Occident és el territori de la pressa, l'acceleració, la fragmentació i l'ansietat. El llibre té una part crítica important: a l'Orient mediten i practiquen origami, a Occident ens atipem d'ansiolítics. Aquí ens empassem el que surt a la tele, el que proposa la publicitat, les cremes miraculoses anti-edat. Allà accepten feliços viure cada edat com toca, sense les neurosis d'Occident ni presons autoimposades. En el sexe, orient es desvincula de la mecànica horitzontal: no només és un mitjà per procrear.


IMG20170509WA0012

Fotografia | Matteo De Bernardi


Fas referència implícitament al capítul 'Zero' a la trilogia de 'Cincuenta sombras de Grey'. Quina opinió et mereix com "novel·la eròtica"?


La meva opinió és que aquesta porqueria no és "novel·la" ni és "eròtica". És simplement un producte comercial de masses que tracta el lector com si fos deficient. Aquesta trilogia no excava en el més profund de la veritat. Qui escriu, busca donar forma al seu món, busca entendre, busca donar veritat als seus lectors. Prefereixo l'erotisme a la pornografia, el suggeriment abans que l'exhibició, la llum ataronjada d'un pub per sobre del fluorescent del quiròfan. La construcció de rondalles abans que la transcripció d'un diari sense interès. La literatura, bona o dolenta, sempre és una metàfora.


Per què aquesta temàtica? Cal trencar motlles en com veu el sexe la societat?


La tradició de l'erotisme en narrativa catalana (amb l'excepció de 'Les relacions virtuoses' de Marc Romera i de '158' de Dani Alba, dos homes fins a dia d'avui) es classificava en quatre grups absolutament marcats: imitacions del castellà, referències al món agrari (metàfores gastades fins a l'extenuació amb cogombres i carxofes), cursileria o pornografia. El meu llibre pretén encendre una nova via, un tipus de literatura eròtica que, sense ser pornogràfica, trabuca la idea del sexe occidental com mecànica horitzontal: "No som robots ni ens donen una galeta com a premi". I és que no ha actuat en mi, en cap moment, l'exigència de construir, sobre una base genital, històries d'amor. Aquí es persegueix una mica més interessant. Potser és una investigació més propera a Catherine Millet o Anaïs Nin, ambdues franceses i escandaloses, amb la gran diferència que elles no van posar filtre a la seva autobiografia. El problema està aquí, en els motlles, les etiquetes, el pes encara massa exagerat de les creus, el pecat i el càstig diví. El sexe com a acte sagrat, aquesta és la intenció.


El feminisme de la novel·la, la revenja després de tants anys de submissió...


L'escriptor Sebastià Portell Clar, va deixar anar la següent afirmació: "Encen el llum és una novel·la feminista". Després de la meva estupefacció inicial, Portell, que té un màster en Construcció i Representació d'Identitats Culturals, va explicar de manera brillant que el meu llibre és feminista (entenent que no hi ha un sol feminisme, sinó molts) perquè encara que no qüestioni les concepcions binàries del gènere ni les estructures socials relatives a la sexualitat, sí resignifica les pràctiques sexuals a través de la paraula. És a dir, a través del llenguatge proposa una manera d'entendre el sexe més enllà de rols estàtics, binaris (actiu-passiu, emissor-receptor, etc.). Blanca absorbeix, però també regala. No sé si la paraula exacta seria revenja, però el que sí sé és que la invasió masculina s'interpreta com un senyal d'audàcia, però la invasió femenina (si no està comandada pels homes) desorienta i automàticament es titlla de pèrdua de feminitat, excés, perversió, anomalia i altres bajanades per l'estil.


A més, cal tenir en compte la tradició catòlica d'Occident...


La nostra generació encara arrossega els conceptes de castració i insensatesa que ve de la cultura catòlica. 'Un francès a mitjanit' és la història d'una dona alliberada que té uns rols de comportament establerts des de fa segles per aquesta tradició catòlica castrant, insensata, prohibitiva, asfixiant en què, dit breu i malament, el sexe només serveix per tenir descendència i es diu "fer l'amor". Tot el que s'allunya d'aquest objectiu és pecat, brutícia, pornografia, vici i malaltia. El llibre converteix el sexe en llenguatge. Les minories eròtiques sempre s'han classificat dins del grup pobra de les perversions o les anomalies. De manera errònia, s'ha pensat que no eren expressions sanes de la sexualitat. Però les minories eròtiques no són amorals, i aquest és el problema: l'amenaça constant de la moral, sobretot aquí, a Occident. Una moral poc desinteressada que confon. D'aquí la importància cabdal del personatge dual de la mare de Blanca, una mena de veu en off que restringeix però també la guia.


EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH