Gris20

Augusto Manzanal Ciancaglini
Politòleg

G20jul2017


Els principals líders del món es van donar cita a la Cimera del G-20 d'Hamburg i van reflectir el decreixent nivell de carisma de la classe política global, la qual cosa queda confirmat per l'ostensible absència de personalitats extraordinàries.


L'amfitriona, la incombustible Angela Merkel, segueix tan mesurada en la seva eloqüència com en els seus gestos polítics, mentre que l'esperada reunió entre Donald Trump i Vladímir Putin no va ser més que la trobada d'un magnat addicte a la verborrea amb un inexpressiu ex agent de KGB, el primer es mostra totalment inexpert en el camp de la geopolítica, i el segon, en aquesta perpètua i inabastable aspiració russa de convertir-se en el hegemònic, continua desaprofitat una inigualable oportunitat de per fi democratitzar Rússia.


Per la seva banda, Xi Jinping fa exactament el que la Xina s'espera d'ell, ni més ni menys, i el trio llatinoamericà conformat per Mauricio Macri, Michel Témer i Enrique Peña Nieto sembla sortit més d'una conferència empresarial que d'un fòrum d'Estats.


La imatge d'Europa es completa amb un primer italià, Paolo Gentiloni, que sembla estar simplement cuidant el lloc a Matteo Renzi, al mateix temps que amb la imitació deslluïda de Margaret Thatcher que interpreta Theresa May i amb el monolingüe Mariano Rajoy deambulant solitàriament. Tot i que la Unió Europea va comptar amb la dupla formada per Jean-Claude Junckery Donald Tusk, reeditant la de José Manuel Durão Barroso i Herman Van Rompuy, en tant un gaudia d'una mínima capacitat de recerca de consens i l'altre apareixia sempre en un segon pla com un opac assistent.


A priori brollen dues excepcions: Justin Trudeau i Emmanuel Macron, si bé la seva cosmopolita i jovial frescor necessita un ampli recorregut per desprendre de la simple postura; Macron ja ha donat senyals de ser un pragmàtic animal polític amb clares intencions: veu més enllà de la personalitat i les competències de Donald Trump, i es presenta com el seu principal interlocutor europeu. En comptes de enfangar-se en les desavinences ideològiques, utilitza el poder nord-americà i les debilitats del seu president per reclamar el lideratge d'Europa.


Davant la fugida britànica i amb una Alemanya que, malgrat la seva gegantisme econòmic, encara no es desprèn totalment del seu nanisme polític, emergeix una oportunitat per a Europa i per a França, país que, a més de mantenir una vocació de potència militar, queda com el únic membre de la Unió Europea amb seient permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.


Amb els moviments de Macron encara per veure, si la manca de carisma de la resta signifiqués que el món d'avui té facilitadors o enllaços enlloc de cabdills entestats a quedar incrustats en la història, això seria una bona notícia. No obstant això, treu el cap la sensació que veritablement el G-20 no ha mostrat ni una cosa ni l'altra, sinó que l'elenc de líders mundials més gris dels últims temps.


Entre la sòbria gestió del Primer Ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, i la visió global d'Emmanuel Macron, sorgeix, ni gris ni il·luminat, el líder que es necessita avui.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH