L'empremta de la ferida: la por congelada

José Leal

WhatsAppImage20170826at18.50.49

Imatge de la manifestació celebrada a Barcelona en repulsa als atemptats i contra el terrorisme


Tot el que som, tot el que ens envolta és el resultat d'un nombre infinit d'actes, (des)encontres, de violències, de tendreses, de bales i d'abraçades llaurats en una infinitat de dies, d'anys, de segles. La seva empremta està en nosaltres com pot apreciar-se en el treball psicoanalític. Freud ho va comparar a la tasca de l'arqueòleg que, amb cura, acompanya el subjecte a descobrir-se a través de les diverses capes que el constitueixen. Igual pot dir-se de la cultura que no és altra cosa que les produccions dels subjectes i grups a través del temps. Tot el que ens envolta, els llocs que trepitgem, les persones amb les que ens trobem són producte de llargues històries i experiències. Només cal mirar al nostre voltant.


Pas els mesos d'agost en un poble de Castella que limita amb la Rioja, Aragó i Navarra. Des del nostre poble no hi ha més de vint quilòmetres al més proper de cadascuna d'aquestes comunitats. En cinquanta quilòmetres a la rodona es troben vestigis romans, celtibers, àrabs, mossàrabs, jueus i cristians. La nostra casa està al centre del que va ser l'antic call. Tenim un petit hort en l'anomenat barri Moro i l'antiga casa familiar està en un carrer poblada de restes de palaus cristians. Coexisteixen aquests amb les restes d'una sinagoga i El Barri Moro és un conjunt de carrers que res enveja a alguna de les petites Medinas marroquines i en el qual es conserven dues magnífiques portes califals que es mantenen intactes. En diuen "Poble de les tres cultures" i també "Terra de fronteres". En algun temps cada zona estava habitada per comunitats que practicaven cadascuna de les anomenades religions del Llibre. Els cristians van anar construint ermites o esglésies en cadascuna de les zones com a signe de la supremacia del seu Déu. La nostra casa confronta amb un arc del call i amb una preciosa església romànica. Jueus i musulmans van ser expulsats. D'aquells només queda algun empremta, tot just un arc i un gran nombre de cognoms que delaten el seu origen. Són més freqüents els vestigis musulmans, les portes califals i unes hortes fèrtils a les que els habitants del poble diuen les 'hortes àrabs', que mostren amb orgull als visitants, fins i tot en recorreguts turístics organitzats per l'Oficina de Turisme. Banyades pel riu Queiles proveeixen de fruites i verdures als veïns. M'agrada imaginar com va ser aquest temps, ja llunyà, en què convivien diverses cultures articulant els seus sabers i intercanviant l'efecte dels seus oficis. Em passo hores sota l'arc califal, al costat de l'església de la Mare de Déu del barri mirant cap a les hortes, el sistema de reg amb les aigües clares del Moncayo van idear els hortolans musulmans utilitzant vestigis romans.


Des de fa anys en tota la zona viuen, m'agradaria dir "conviuen", persones vingudes a treballar des de diferents llocs. Un grup d'elles originàries de Romania va aconseguir habilitar la capella d'una residència d'avis abandonada per realitzar la seva culte ortodox. L'han deixat i ara van a la capital de la província, situada a cinquanta quilòmetres. Hi ha una major presència de persones i famílies d'origen marroquí. Ja no tenen cura les hortes; el seu treball principal el desenvolupen en les granges de porcs d'engreix que nodreix la indústria xarcutera de la zona o en la neteja dels boscos. En aquests anys, passejant per la devesa observava dos equips d'homes jugant a futbol i un ampli grup observant-los. Tots eren marroquins. Vaig preguntar a diverses persones del poble sobre un fet tan cridaner. Les respostes eren sempre iguals: són molt seus, no volen integrar-se. Des que va venir l'imam, diuen, estan més distants. Dones que anaven sense vel ara se'l posen.


Des de fa anys en tota la zona viuen, m'agradaria dir "conviuen", persones vingudes a treballar des de diferents llocs


Aquest any no els he vist jugar a futbol. Pregunto i rebo les mateixes respostes. Mentre van a l'escola estan junts. Quan deixen l'escola s'allunyen dels altres L'altre dia vaig conèixer a Tahar. El dia anterior, sense conèixer-nos encara, vam tenir un desencontre pel soroll que feien gairebé de matinada en el seu lloc de treball. -Sóc marroquina, em va dir. Els meus pares viuen a Oujda i estan passant aquí unes setmanes.


Em va estranyar. Ni les seves faccions, ni el perfecte castellà ho haguessin indicat. Li vaig proposar convidar al seu pare a prendre cafè a casa meva i parlar d'una ciutat i un país que conec gairebé com el meu. Han passat dies, no he tornat a saber res d'ell i penso que el seu pare potser no entengui la meva invitació o tema.


M'expliquen en el poble que al matí següent de l'horrible atemptat a Barcelona algú va fer explotar un petard a la porta de la rudimentària mesquita o oratori. Ningú ha dit res. Tampoc ningú d'aquesta comunitat era present en el moment en que a la plaça del poble es va fer un commovedor minut de silenci per les víctimes. Aquest no va ser programat sinó que es va realitzar en el marc d'una celebració esportiva. M'expliquen que el dia següent al terrible succés les mares marroquines no van baixar al parc on juguen els seus fills. Ningú parla, ningú diu res en públic. En privat expressen por i moltes coses més; com aquí, com en tants llocs. Una parella que viu a Catalunya em diu que és horrible pensar que l'atent home marroquí que cada dia els saluda mentre neteja el parc pel qual ells passegen pogués ser, sense saber-ho, pare de joves islamistes radicals.


Mossosfloresmanifestacionbarcelona

Un furgó dels Mossos ple de flors i cartells per la pau a la manifestació de Barcelona


Davant de totes aquestes coses jo m'esforço a compartir que "no tinc por" i no ho aconsegueixo. Jo tinc por i no sento culpa d'això ni em sento un covard. Vaig plorar per les víctimes primer; després vaig plorar també pels botxins. I sento por. No és una por paralitzant, no ho és, però és por, por o com vulgui anomenar a aquest sentiment tan humà de preocupació per quina serà la sortida a tots aquests intensos malestars en què vivim des de fa temps.


Ningú parla, ningú diu res en públic. En privat expressen por i moltes coses més; com aquí, com en tants llocs


Por a tant silenci, a tanta sospita, a tanta mentida ia tanta escaramussa en la qual es mou la política. Por a la indiferència i menyspreu a l'altre diferent. Por a no saber qui viu al meu costat perquè no hi ha manera de parlar i conèixer-se. Por als sobreentesos i les certeses. Por al nosaltres i al vosaltres. Por a les diferents maneres d'exclusió, a les fronteres, als murs, a les tanques, a les fosses. Por a Trump, por a Putin, por a Orba, por a Erdogan i -per què no?- por a vegades al que diu Rajoy, Puigdemont, Iglesias, Sánchez, Díaz, Junqueras, Rivera, etc. Por a les proclames dels capellans en els seus púlpits, als imants, als tertulians que remouen l'odi.


Por als quals només poden ser espanyols, catalans, castellans i s'omplen la boca citant uns ancestres que ja són de tots. Vaig sentir aquest estiu a saberuts ponents en un curs sobre la cultura celtibera reclamar l'orgull de ser hereus d'aquesta cultura que es va enfrontar a Roma i que tenien les espases del millor ferro del món. D'altres es reclamen orgullosos hereus de Viriato, Don Pelayo, El Cid, dels Omeyas o Guifré el Pilós. He sentit seriosament dir que "caldria tornar a fer fora els moros". I la dona, ara investigada, d'un polític, ara silenciat, va arribar a expressar la seva por que les nostres esglésies romàniques arribessin a convertir-se en mesquites. Això va ser no fa molts anys. Por a les distàncies que s'estan establint entre independentistes, no independentistes, nacionalistes, internacionalistes, etc. Por a les banderes i els himnes.


Tinc por, horror, a les fams que assolen a tants poble provocades per la cobdícia sense límits dels països desenvolupats que destrueixen tones de fruites i verdures per elevar el seu preu. Por a la por que molts països desenvolupats tenen els governs que financen el terrorisme, tants tipus de terrorisme del que tantes persones moren cada dia. Por que sentim que està bé matar el que ha matat. Por a aquests joves sense nord i als adults que abusen de la seva necessitat de trobar un sentit a la seva vida. A no sentir-los nostres i nosaltres encara són nosaltres i els nostres. Sento por -i molt dolor- quan llegeixo "terrorista abatut, matat, caçat" i em poso en la pell del policia, de la família, del propi subjecte abatut.


Por que sentim que està bé matar el que ha matat. Por a aquests joves sense nord i als adults que abusen de la seva necessitat de trobar un sentit a la seva vida


Se m'encongeix el cor quan en qualsevol cadena de TV reiteren la imatge en què un Mosso, possiblement amb molt dolor i por, abat a un, a dos, a tres, a quatre terroristes, joves que han desviat les seves vides pel fanatisme i potser la por. Què és, si no és la por comprensible que el jove assassí porti explosius en la seva cintura, el que porta a un policia a matar-lo entre la solitud de les vinyes del Penedès? Fugia de la policia, allunyant-se de les seves víctimes i apropant inexorablement al precipici en què s'havia convertit. Dins d'ell seguia havent-hi un home feridor i potser ferit de si mateix i d'aquest ideal al qual s'havia sotmès.


I sento un dolor terrible quan llegeixo a la premsa el detall d'aquest fet: "el jove es va obrir la camisa de màniga llarga i va mostrar el que semblava una armilla explosiu. Després va cridar en àrab: 'Al·là és gran'. Immediatament els dos Mossos van obrir foc contra l'individu (que) va morir a l'acte. Amb els ulls oberts. I la cara desfigurada per l'impacte de les bales". És un periodista, A. Puigverd, qui en el seu article "Ripoll" de La Vanguardia del 22.08.17 reconeix "de vegades els periodistes semblem hienes olorant carn fresca. O sociòlegs aficionats resistematizando prejudicis".


I un altre por recent, a tots aquells que diuen qui ha o no estar en una manifestació de solidaritat; a tots aquells que se segueixen odiant i reclamant beneficis del que ha passat, siguin els que siguin.


Potser és la por, les pors actuals i els ancestrals que es posen en joc davant de tant horror ia la impossibilitat de poder-se explicar per què en l'ànima humana també fa niu tanta maldat.


Manifestació comunitat musulmana catalunya atemptat Barcelona

Pancarta en una manifestació de la comunitat musulmana contra l'atemptat de Barcelona


No és sentir por un tret de la condició humana? És possible dir de veritat que no tenim por? És possible dir-ho quan estem plens de dolor i de ràbia? El duel ocupa una part important en els treballs de Freud i els seus continuadors. La seva elaboració -i per tant el seu reconeixement- cal; el contrari té seriosos negatius efectes sobre el psiquisme individual i el col·lectiu. Marie Langer, freudiana, marxista i feminista que va formar part d'un grup de suport a la salut mental a Nicaragua, va observar la dificultat que tenien moltes persones per plorar la mort dels seus familiars durant el procés revolucionari; no plora als herois o als caiguts per una causa extraordinària. El va anomenar "el dol congelat".


És possible que en dir "no tenim por" estiguem intentant congelar-lo, expressant una innecessària valentia. Si ens reunim no ha de ser per negar la nostra por la tarda que dura la manifestació i el breu efecte emocional que generen els fenòmens de masses descrits per Freud i per la psicologia social. Aquesta trobada calma però no resol. La trobada ha de portar al retrobament amb el perdut, a sentir que tots som fràgils, a reforçar els llaços per fer front a tanta vulnerabilitat com porta el viure i que va portar a Agnes Heller a dir en una recent entrevista: "El món és un lloc perillós i sempre ho serà. Hem d'aprendre a viure amb això ". Saber-ho, no negar-ho i conviure amb això vol dir tenir-ho en compte per no desanimar a la construcció d'un món on tots tinguin un lloc. Potser congelar la por sigui una empremta de la ferida infringida en un acte tan reprovable i dolorós.


¿No és potser sentir por un tret de la condició humana? És possible dir de veritat que no tenim por? És possible dir-ho quan estem plens de dolor i de ràbia?


Puc dir que tinc pors. Els vaig tenir a Mostar, a El Salvador just acabada la guerra quan encara la terra tremolava amb les rèpliques del terratrèmol, a Melilla recentment quan vaig anar a filmar les tanques i obtenir testimonis del que hi passava; però això no paralitzaran la meva solidaritat, la meva lluita per la justícia, la meva aposta per una interculturalitat compromesa i militant, la meva recerca i trobada amb l'altre, no negarà la meva abraçada a ningú per més diferent que sigui de mi, no taponarà la meva curiositat ni el meu mirada atenta i comprensiva cap a l'altre, cap a cap altre.


En aquests moments d'incertesa i por em vénen a la memòria les últimes frases d'un vigent i sorpreses text de Sigmund Freud, jueu, 'El Malestar a la Cultura' (1929): "Al meu parer, el destí de l'espècie humana serà decidit per la circumstància si -i fins a quin punt- al desenvolupament cultural aconseguirà fer front a les pertorbacions de la vida col·lectiva emanades de l'instint d'agressió i d'autodestrucció (...) els nostres contemporanis han arribat a tal extrem en el domini de les forces elementals que amb la seva ajuda els seria fàcil exterminar mútuament fins a l'últim home. Bé ho saben, i d'aquí bona part del seu present agitació, de la seva infelicitat i la seva angoixa. Només ens queda esperar que l'altra de les dues «potències celestes», el etern Eros, desplegament les seves forces per vèncer en la lluita amb el seu no menys immortal adversari. Però, qui podria augurar el desenllaç final?"


Recordo també unes de les frases més boniques que he llegit sobre la reconciliació i l'amor. Són de 'L'intèrpret dels desitjos', text del poeta i filòsof musulmà sufí Ibn al Arabí (Múrcia, 1165): "Hi va haver un temps, en el qual rebutjava el meu proïsme si la seva fe no era la meva. Ara el meu cor és capaç d'adoptar totes les formes: és un prat per a les gaseles i un claustre per als monjos cristians, temple per als ídols i la Kaaba per als pelegrins, és recipient per a les taules de la Torà i els versos de l'Alcorà. Perquè la meva religió és l'amor. És igual, a on vagi la caravana de l'amor, el seu camí és el camí de la meva fe".


Amén.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH