La cançó trista de Hill Street

Manuel Fernando González

Justícia 1



Al final, el meu anònim comunicant d'ahir a les sis i deu AM no va comparèixer. Va haver de dedicar-se, com alguns dels seus companys, a votar diverses vegades en diverses de les urnes que per al seu solaç van muntar Junqueras i Puigdemont amb la sana intenció de liquidar la Constitució Espanyola i de pas declarar la independència a costa dels seus conciutadans -que van rebre els pals- i de la policia i la guàrdia civil que es van quedar amb els insults i la molt difícil comesa de defensar la unitat de tots els espanyols. 


Hi ha hagut ferits, la qual cosa ens fa mal i ens avergonyeix al mateix temps, després de la qual cosa cal desitjar que es recuperin aviat i que Puigdemont, Junqueras i alguns més acabin a la presó per la pressa secessionista que han comès i, a més, per posar-nos a els catalans a uns enfront dels altres, mentre ell i els seus s'amagaven darrere dels més vells o dels més petits. 


Si els jutges fan ús de la llei i l'apliquen amb rigor i promptitud, podrem, uns i altres, tornar a seure junts i exigir als polítics, després d'unes eleccions democràtiques i lliures, que es moguin i diguin la veritat en el seu programa electoral perquè tots votem i pactem les línies vermelles de la nostra convivència futura. Mentiders com el portaveu Turull no són imprescindibles en aquesta taula de diàleg perquè no entenen les raons dels seus adversaris. Fanàtics com la presidenta Forcadell han també abandonar la política democràticament i així fins arribar als que des de l'ombra mouen encara els fils d'aquest drama que estem vivint i que segueixen considerant Catalunya com la seva finca particular i amaguen el benefici econòmic de les seves malifetes en paradisos fiscals sota epígrafs tan cridaners com "Mare Superiora" o "Sagrada Família".


Per a ells i els seus fills polítics menyspreu social i judicis justos. Siguin qui siguin i es diguin com es diguin. Fora de les nostres vides i, sobretot, de les nostres Hisendes, no fos cas que delinqueixin de nou i ens muntin un altre un d'octubre a nom de la Pàtria catalana, que com tots sabem, és només seva.


Perquè encara que els tres-cents mosens del manifest que tenen al seu costat els perdonessin, o els que xuclen del pressupost a través dels Centres Religiosos Concertats els segueixin amparant amb la seva moral de màniga ampla, res no els exculparia de ser els causants de les nostres desgràcies, ni la pròpia Església Catòlica, a la qual mai més donaré suport financerament amb la creu de la meva declaració de la renda perquè els seus cures m'han fet fora de les seves oracions a puntades de peu, especialment un que predica a Calella. Amb aquests religiosos, no és d'estranyar que les Esglésies estiguin cada vegada més buides.


I a Rajoy li dic el mateix que li he escrit sempre, que ja toca que aixequi el cul de la butaca giratòria i afronti els problemes en temps real perquè el que ha passat també té a veure amb la seva mandra política. Indolència que acabarà amb la seva carrera més aviat del que ni ell mateix s'imagina.



Ahir, 1 d'octubre, no sé per què vaig recordar aquella sèrie de la NBC que ens oferia el dia a dia de la Comissaria que dirigia el Capità Frank Furilo, que començava amb una reunió d'agents que escoltaven mig adormits les més diverses ordres del Sergent Esterhaus qui sempre rematava la seva llauna amb el molt celebrat per l'audiència. "Ah i vagin amb compte allà fora...".



Ahir, als que veritablement van donar la cara per tots nosaltres els hagués vingut bé aquest modest consell, però avui, ja és tard...

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH