Temps d'acceleració històrica

José Miguel Villarroya

RajoyPuigdemontRey

Mariano Rajoy, Felip VI i Carles Puigdemont en una imatge d'arxiu.


Fa temps que no escric sobre Catalunya, i la veritat no tenia intenció de fer-ho, ja que és un tema que m'interessa poc o més aviat res. No obstant això he cregut interessant fer-ho des d'una reflexió de la filosofia de la història, motivat pel desencís que em produeix el que veig aquests dies en terres catalanes, però també a la resta d'Espanya, al costat de la decepció de veure a l'esquerra subsumida en discursos identitaris ja vells companys enfrontats, no per veure qui és més "revolucionari" si no qui més nacionalista d'un costat o un altre.


La Història es desenvolupa normalment en el que s'anomena temps llargs, anys en què tot transcorre sense grans sobresalts, en què sembla que la història ha acabat; però de cop esdevé un fet que posa en qüestió tot i s'entra en els anomenats temps curts, temps en què la Història sembla transcórrer a ritme accelerat, l'anomenada acceleració històrica, en què es produeixen crisis sistèmiques i que al final de les mateixes diverses coses han canviat.


En els temps curts és on es plasma amb més agudesa la dialèctica hegeliana, o com afirmava Gramsci on el vell i el nou lluiten per l'hegemonia. Bé, el tema català s'inscriu dins d'aquesta crisi, que si bé es desenvolupa a Espanya té abast europeu; i és que tot Europa està en crisi: Brexit, augment de la ultradreta, països amb democràcies totalitàries com Polònia i Hongria, etc. Si bé és veritat, que l'envit català és el que amb més claredat posa tot en qüestió.


Les èpoques de crisis sistèmiques acaben de dues maneres: o bé triomfa el "revolucionari", que en el cas que ens ocupa no seria la independència de Catalunya, que no n'hi haurà, si no la caiguda o forta transformació de l'anomenat règim del 78 i per tant de la UE com la coneixem ara; o triomfa la "reacció", és a dir, manteniment de l'status quo però amb fortes mesures coercitives, o bé una solució "gatopardiana" amb un pacte perquè res canviï, si bé amb aparença que sí que ho ha fet.


En el cas que ens ocupa, com les dues faccions estan liderades per la petita burgesia, i aquesta, com deia Marx, i ens ensenya la Història, és reaccionària; m'inclino per la solució "gatopardiana", encara que potser m'equivoqui. Una cosa si està clara, quan tot acabi, hi haurà estructures i actors que hauran desaparegut; i el més important hauran guanyat els que guanyen sempre i hauran perdut els que perdem sempre. Ens tocarà a les classes populars pagar la festa burgesa, tant en retallades econòmiques, com en retallades de llibertats. I l'esquerra a la lluna. Recordo de Margaret Thatcher.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH