La Justícia no para, Puigdemont

Manuel Fernando González

Puigdemontmvil


El pas enrere del senyor Puigdemont el va definir de manera magistral el diputat Iceta:


"No es pot suspendre una declaració que no s'ha fet".


En altres paraules, el que escoltem al Parlament aquest molt trist i dramàtic 10 d'octubre és tan sols una argúcia perquè la Justícia -que ha començat a buscar proves amb què jutjar i condemnar els causants del major desafecte que ha patit la nostra democràcia des de la seva molt difícil posada en marxa i consolidació- una cosa que molt em temo no podrà aconseguir.


Els jutges i fiscals segueixen amb el seu treball i les forces de seguretat de l'Estat amb molt -enorme diria jo- suport internacional dels seus col·legues nord-americans, francesos o britànics, per ressenyar alguns dels més coneguts, posaran sobre la taula les proves que impliquen als que han volgut subvertir la legalitat i de pas trencar Europa, que és un delicte molt més greu.


L'últim error ha estat "insultar" un Rei que, sent àrbitre del seu regne, això és veritat, té una obligació encara molt més gran com és la de defensar la Constitució que ens dóna empara a tots, inclosos els catalans. I com així ho ha fet amb enteresa i moderació, qui el critiquen des de l'independentisme s'equivoquen, perquè fins els que tenim vocació de republicans ens produeix fàstic i ens cabreja profundament. ¿Però que volien aquests traïdors que digués el Rei davant aquesta desobediència unilateral?


Què farà Rajoy? Perdonin, però a la vista del que no ha fet durant aquests darrers anys, sóc pessimista, perquè això de Catalunya també és culpa seva, a més dels que el van precedir i van mirar durant 23 anys a una altra banda, deixant fer a unes elits emparentades entre sí que van arribar a constituir una "omertà" que ens va perseguir als "altres catalans", i que va trobar en una altra argúcia semblant a la que avui ens vol vendre Puigdemont, "la que el seu líder era un home d'Estat i contribuïa a la seva estabilitat", la manera de fer-se rics i convertir Catalunya en la seva finca particular. Eren els temps en què Pujol era Espanyol de l'any i la seva Generalitat la capital del Paradís català.


Oblidar aquest "petit detall" és tornar a ballar-la. Dialogar sí, però sense caure en la "síndrome d'Estocolm" o en el parany que en un conegut sopar van engiponar els tramposos Junqueras, Iglesias i Roures, a la sola presència cal exorcitzar amb un vade retro diabòlic.


També em quedo en aquest punt del guió amb la marxa de Planeta, que ha esperat fins a escoltar Puigdemont. Sincerament, el patriarca José Manuel Lara no hagués aguantat tant i el seu fill ja haguera ficat en cintura a la Sexta fa ja algun temps, perquè aquest no era el projecte mediàtic que va dissenyar i que ens va explicar a un parell de persones en un molt grat sopar al Restaurant Solchaga de Madrid. Però clar, cap dels dos viu i Sevilla s'ha quedat sense la seu que volia el seu fundador: C'est la vie.


Puigdemont, no tinguis cap dubte, la Justícia farà la seva feina i molt em temo que no t'agradarà. A mi, en canvi, em dona confiança.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH