El sentit del 155

Joaquín Roy

Joaquín Roy és Catedràtic Jean Monnet i Director del Centre de la Unió Europea de la Universtat de Miami.

Rajoy155 2

Rajoy aplica l'article 155 de la Constitució espanyola



El cop de puny de Rajoy sobre la taula va ser possible mitjançant l'aplicació del temut article 155 de la Constitució espanyola. Se l'ha criticat per haver esperat tant de temps després de la sublimació del desafiament de l'independentisme que va culminar amb la il·legal "Declaració (unilateral) d'Independència (DUI).


La tossuderia del govern català a celebrar un referèndum l'1 d'octubre s'havia sublimat mitjançant l'aprovació d'una llei que decretava la desaparició ( "desconnexió") de l'ordenament constitucional espanyol. A més, una altra barroera mesura legislativa posava els fonaments d'una República.


Els advertiments del govern espanyol no rebien la corresponent atenció i reflectien una certa pusil·lanimitat. Llavors, amb alarmant pressa, el govern espanyol va prémer el botó nuclear i va activar l'enigmàtic article 155.


Tot i que aquesta decisió va estar a l'agenda mental de tots els protagonistes, el seu retard es deu no a la incapacitat governamental del partit dominant, sinó a la intrínsica personalitat de la pròpia mesura. El 155 és un apartat peculiar en el trufat text de la Carta Magna espanyola de 1978, una de les fonamentals gestes de la recuperada democràcia el 1977. Aquest article és veritablement excepcional (i vague, a propòsit), i d'aquí el seu retard en la seva aplicació pionera i les conseqüències imponents de la seva activació.


Decebent els quals il·lusòriament havien esperat una operació de tipus quirúrgic, amb prou feines invasiu, la intervenció contundent ha respost al retrat d'una suspensió de l'autonomia catalana. Solament el cessament del pràctic estat d'excepció requalificarà l'operació com temporal. El pitjor diagnòstic, més enllà de l'estricte escenari català, inclou el més greu dany col·lateral de la sentència de mort del propi teixit del "estat de les autonomies".


La decisió de Rajoy va ser, i és encara, notícia. Però també encara ho va ser la pròpia cocció del 155 i la seva notable instal·lació en el text constitucional. L'article és veritablement excepcional. Va ser ja en el seu moment una advertència de l'Estat que tolerava el veritablement admirable text total de la Constitució. No es fiava en puritat de la travessa conducta dels ens secundaris als quals concedia una enganyosa naturalesa especial. Era com el pare que lel deixava els fills inexperts les claus del nou automòbil per a una nit excepcional.


L'article 155 redefinia la naturalesa real de les "nacionalitats", una innovació lexicogràfica que l'article 2 havia inventat per pudorosament evitar el maleït vocable de "nacions". L'innovador sistema no s'assemblava en absolut a una mena de Confederació d'Estats sobirans, en la qual els òrgans comuns no es poden immiscuir en la medul·la interna dels socis. L'autonomia era un "dret a un autogovern politicoadministratiu limitat". Es llegia la brutal diferència entre el concepte de "nació" i la vaga noció de "nacionalitat".


Els especialistes en dret constitucional per aquell temps es transfiguraron en estrelles acadèmiques en un camp que durant els darrers anys del franquisme era la tomba de joves catedràtics que s'escapaven a estudiar els règims de les democràcies occidentals. L'Estat, en fi, es reservava el "control polític" (les claus de l'automòbil i la llicència de propietat). Podria exercir aquest control "a posteriori", sempre subjecte a una "discrecionalitat política", en paraules precises d'Oscar Alzaga, democristià, afí als orígens del Partit Popular.


Tampoc se li pot reconèixer una qualitat inventora, doncs l'esperit i el contingut del 155 eren calcats de diverses constitucions occidentals, que es guarden amb cura de les vel·leïtats de les diverses classes d'experiments regionals. La Constitució italiana, en els articles 125 i 126, transpira similar reserva. Però el cas més diàfan és el 37 del text constitucional alemany, que es coneix oficialment com a Llei Fonamental, i que els pares de la Constitució espanyola consideren com el seu més clara inspiració.


És curiós que el text espanyol demani que el govern que intenti adduir l'activació del 155 ha de comunicar a la comunitat díscola i esperar correccions i propòsit d'esmena. I a més haurà d'aconseguir el suport d'una majoria absoluta del Senat. Aquesta condició sembla lògica, ja que s'espera que aquesta cambra alta respongui a un esperit territorial. Però resulta que el cas espanyol actual és una depriment mostra del deteriorament de la intenció original, convertida en una branca del Congrés dels Diputats, i ha arribat a reclamar la seva urgent reforma o fins i tot la seva desaparició. La majoria absoluta del PP al Senat converteix aquesta condició de procediment en supèrflua.


Finalment, convé fixar-se en un adverbi clau per justificar l'acció del govern. Les primeres línies de l'article llegeixen així: "Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya ...". En suma: es tracta d'un procediment excepcional. Almenys per al govern, les circumstàncies i els delictes dels quals s'acusa el Govern i Parlament de Catalunya són excepcionals.


No per casualitat el 155 no ha estat usat abans (amb l'excepció del conat de càstig de la Comunitat Canària, per la seva resistència a aplicar la legislació de la UE en matèria de tarifes). I és que en realitat el 155 no va ser pensat sospitant de Catalunya. Va ser inspirat per la latent amenaça del context basc, la "nacionalitat" podia caure presa de les urpes d'ETA.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH