Brussel·les, no gràcies

Manuel Fernando González

Carles Puigdemont participa a la manifestaciu00f3n de Brussel·les

Puigdemont en la manifestació de Brussel·les / @ JuntsXCat


La capital de la Unió Europea s'ha mostrat legalment hostil a un dels seus països membres perquè ha estat incapaç de separar les seves dues condicions urbanes. Una, la de capital de flamencs, belgues i valons, que tenen la seva pròpia idiosincràsia, molt respectable, però ... seva. I dos, la de capital europea en què hagués de, però no és així, admetre com a pròpies el conjunt de lleis de tots els seus estats membres i no ser refugi de trilers polítics catalans i picaplets flamencs que s'acosten al seu jardí per trepitjar els drets i les lleis dels que no som belgues.


A més de tenir una restauració atroç, un clima inhòspit i un aeroport que deixa penjat als passatgers que arriben amb dues hores d'avançament a agafar el seu avió, no se m'acut cap altre atractiu per tornar a trepitjar una ciutat que odia tot el que és espanyol i només recorda d'Espanya al Duc d'Alba i als terços de Flandes per poder així delectar i de pas regalar-li al traïdor Puigdemont una de les seves immortals òperes que, per cert, no s'escenifica en cap dels grans temples de l'Òpera a Europa, ni a l'altra banda de l'Atlàntic i tampoc forma part del repertori habitual dels grans divos del Bel Canto.


De tota manera, sento aquests dies una gran llàstima pels pobres, belgues que han convertit el seu capital en una mena de Santuari de Montserrat a on van, en fervorós però molt sorollós pelegrinatge, els fidels de la Mare del Procés, que han aconseguit el més difícil encara: posar dels nervis als membres més temperats del govern de la UE, que estan dels independentistes catalans fins al que li penja al Manneken Pis a la part de sota.


Només un escenari semblant supera aquesta maledicció independentista: la programació de TV3, que ens martiritza a cada instant amb les campanyes dels presos, la república inconclusa, i els mítings dels bons catalans. No sé cap a quin costat mira la Junta Electoral, però aquesta campanya només l'aguanta Miquel Iceta, que defensa aferrissadament la llibertat d'expressió dels col·legues de Sant Joan Despí però s'oblida dels periodistes que ens anem a seure a la banqueta la setmana que per criticar la lamentable actuació pública dels que militen en el seu partit el PSC.


Miquel, amic de tants anys, aquesta vegada has traspassat la línia vermella de l'afecte, i el meu vot no caurà en les urnes socialistes. Sou pura demagògia: Cal predicar donant exemple, i en una matèria com ho és la llibertat d'expressió, tots els periodistes som iguals.


Brussel·les, no gràcies. La hi regal tota i per a ells sols, a Puigdemont i als seus. A veure si domicilien allà i es queden per sempre.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH