¡Rosalía d'o meu corazón!

Miquel Escudero

Rosalia castro


No sóc crèdul amb les estadístiques que s'ofereixen en general, sovint es fan servir per desenfocar descaradament la realitat.


Els diré que, especialment, no porto el compte de la procedència femenina o masculina dels autors que aquí van sortint, tampoc de la seva religió o de la seva ideologia o del seu país. Tot és incomplet, porto als que tinc més a mà a la meva biblioteca personal.


Parlem avui de Rosalía de Castro, gallega nascuda el 1837 i morta amb només 48 anys. Una escriptora delicada, malenconiosa i plena de sensibilitat envers els desvalguts.


Va escriure tant en gallec (‘consuelo dos males, alivio das penas’) com en espanyol. El 1863 va publicar els seus Cantares Gallegos, dedicat a Fernán Caballero, pseudònim de la novel·lista Cecília bolh de Faber, que tenia llavors 67 anys.


Però jo voldria comentar avui uns versos de Follas Novas (1880), llibre prologat per Emilio Castelar, que va ser primer ministre en 1873. L'ampul·lós orador republicà sentia una profunda admiració per la poetessa de Santiago de Compostel·la i deia no conèixer en les diverses llengües de la Península composició alguna "més tendra i més sentida que la titulada ¡Padrón! ¡Padrón! ". En aquestes velles fulles es pot llegir: “Aquelas risas sin fin,/ aquel brincar sin delor,/ aquela louca alegría,/ ¿por qué acabou?”; saudade i filosofia.


Sento meus aquests versos, bé intel·ligibles per qualsevol espanyol:


“¡Animo, compañeiros,/ tod’a terra é d’os homes./ Aquel que non veu nunca mais que a propia/ a iñoranza o consume./ ¡Animo! ¡A quen se muda, Dio-l-o-axuda!/ ¡E anque hora vamos de Galicia lonxe,/ verés dês que tornemos/ o que medrano os robres!/ Mañan é ò día grande, ¡â mar, amigos!/ ¡Mañan, Dios nos acoche!/ N’ó sembrante á alegría,/ n’ò corazón ò esforzo/ y a campana armoniosa d’á esperanza,/ lonxe, tocando a morto”.


La bellesa d'una donació d'esperança, empenta i dignitat. Empatia amb l'enyorança dels emigrants.


Per acabar aquesta connexió poètica, recolliré uns versos sonors, també de la Rosalia, que vaig aprendre fa molts anys:


“Ben sei que non hay nada/ novo en baixo d’o ceo,/ qu’ antes outros pensaron/ as cousas qu’hora eu penso./ E ben, ¿para qu’escribo?/ E ben, porqu’asi semos,/ relox que repetimos/ eternamente o mesmo”. 


Però jo entenc que les veus, quan són personals, aporten inevitablement tons nous i valuosos.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH