Les receptes d'Iceta

Clemente Polo
Catedràtico de Funaments de l'Anàlisis Econòmic de la Universitat Autònoma de Barcelona

Miquel Iceta valora el 21 D




Iceta, primer secretari del consell nacional del PSC, es mostra aquests dies contingudament eufòric. El caos en què han sumit Puigdemont i Junqueras a Catalunya durant els dos últims anys ha servit perquè aquest polític afable i dialogant pugui presentar-se a les eleccions catalanes com la (única) solució per canviar el rumb i deixar enrere uns anys que han resultat desastrosos per a la majoria dels catalans en tots els àmbits: polític, social i econòmic. El 12 de desembre vaig tenir ocasió de interpel·lar en l'esmorzar que va organitzar Empresaris de Catalunya (EC) i vaig poder confirmar de primera mà la seva consumada habilitat per escapar-se de les preguntes incòmodes. Algunes de les seves posicions polítiques van quedar, però, meridianament clares.


Creu i ratlla


La república de Puigdemont-Junqueras va acabar poques hores després que es proclamés al Parlament el 27 d'octubre. El Govern d'Espanya va invocar l'article 155 de la Constitució, va cessar al govern de la Generalitat, va dissoldre el Parlament i convocar eleccions autonòmiques per al 21 de desembre. Al president i al vicepresident cessats se'ls investiga per organitzar i finançar l'"inacceptable intent de secessió" de Catalunya, i seran probablement jutjats juntament amb la resta de consellers, Forcadell, presidenta del Parlament, i els presidents de  l'ANC i Òmnium Cultural. Tot i que cap d'ells ha mostrat cap penediment i diversos segueixen obstinats a desacreditar la democràcia espanyola, el conciliador Iceta s'ha afanyat a demanar l'indult per als colpistes.


La marxa de més 3.000 societats de Catalunya des de l'1-O, la caiguda del turisme i la inversió immobiliària , la paralització de inversions empresarials, i la sortida de capitals a la recerca de llocs més segurs, constitueixen un altre lamentable llegat de dos anys de desgovern . No em sorprèn que a Iceta li preocupi l'informe del BBVA que situa Catalunya en el furgó de cua en les seves previsions de creixement per al 2018, quan fa només tres anys era una de les comunitats amb millors perspectives. A tot això, cal afegir l'augment sostingut del deute de la Generalitat a la qual el pèrfid Ministeri d'Hisenda ha injectat 72.564,2 milions des de 2012, per fer front a les nòmines d'empleats, les factures de proveïdors i els venciments de deute. Adduint que el pes de l'ajust ha recaigut sobre les Comunitats, Iceta demana condonar el deute contret.


Més autonomia i millor finançament


Les propostes d'Iceta per aclarir la inestabilitat política i revertir la situació econòmica a Catalunya són també bastant simples: concedir més autonomia a Catalunya i millorar el seu finançament, respectant el principi d'ordinalitat. Res de nou sota el sol. La música em retrotrau al primer tripartit de Maragall, quan el Parlament va aprovar la Proposta de Reforma de l'Estatut de Catalunya el 30 de setembre de 2005, amb gran alegria d'ERC i CiU; i al segon tripartit, presidit per Montilla, quan el PSC va negociar el nou model de finançament aprovat el 2009. A la vista del desastre actual, un trauria la paradoxal conclusió que la solució no és precisament més autonomia i millor finançament.


En una entrevista recent a 'Expansión', Iceta expressava la seva intenció de nomenar un conseller delegat (CD) en cas de ser investit president. El primer que el CD li diria és que un organisme (Generalitat) que presenta un forat de 12.100 milions en mitjana durant els últims 6 anys està clarament sobredimensionat. En segon lloc, li recordaria que el dèficit pot eliminar augmentant el finançament, com demana Iceta, o reduint la despesa. I tercer, que es poden destinar més recursos a sanitat, educació i polítiques laborals i socials, com Iceta desitja, canviant les prioritats. Hi ha marge: l'import destinat a aquestes tres seccions pressupostàries puja a 16.500 milions el 2017 sobre un total pressupostat de 28.000 milions (deute exclosa).


Potser el problema d'infrafinançament tingui el seu origen en la pretensió de la Generalitat d'esdevenir estat on, a més, els seus governants, diputats, policies, funcionaris, etc., cobren més que els seus homòlegs a l'Administració central o altres comunitats. No hi ha cap raó perquè el MH President coure el 80% més que el President d'Espanya, ni perquè en acabar el seu mandat tingui dret a percebre una pensió vitalícia equivalent al 80% del sou ia disposar d'un despatx pagat pels contribuents. Penso, a més, que un bon CD podria trobar sense massa esforç diverses desenes de milions en altres seccions pressupostàries (82.300.000 al Parlament i òrgans consultius i 673.100.000 a Presidència, Vicepresidència i Relacions Institucionals) que podrien dedique a millorar els serveis públics.


Tarannà i intolerància


Després d'uns anys d'enorme crispació política i social a Catalunya, s'agraeix el tarannà afable d'Iceta. Convé recordar , però, que la confrontació amb les institucions de l'Estat es va gestar durant els governs tripartits presidits pel PSC, que van preparar el terreny al sobiranisme de Mas i al secessionisme desbocat de Puigdemont-Junqueras. M'alegra comprovar que el programa del PSC ja no inclou el 'dret a decidir' i els seus líders han renunciat a acabar amb el PP ("fem fora Rajoy"). Però en molts aspectes, les actituds sectàries i les posicions polítiques prou feines han variat.


Quan vaig preguntar per què la bandera constitucional brilla per la seva absència en els actes del PSC, Iceta va respondre que li agrada l'escut perquè simbolitza l'Espanya federal però que l'única bandera que li posa és la vermella. Quan vaig inquirir sobre la immersió lingüística a l'escola catalana -una pràctica reminiscent del franquisme que coarta els drets dels castellà-parlantes- va repetir els tòpics habituals: és un model d'èxit que facilita la integració i promou la cohesió social. Per això, vaig pensar, Montilla va portar a les seves filles al Col·legi Alemany! En fi, aquí està l'hemeroteca per recordar la furibunda reacció del PSC contra els innocents decrets d'ensenyaments mínims de Zapatero, mai aplicats a Catalunya. O la infinitat de resolucions que el PSC ha promogut o aprovat en Ajuntaments a favor de la immersió i en contra del compliment de les sentències que reconeixen el dret al fet que el castellà sigui llengua vehicular.


En l'àmbit econòmic, a més de la inassumible petició de condonar el deute, Iceta proposa que l'Agència Tributària de Catalunya recapti tots els impostos estatals i el nou model de finançament no penalitzi les comunitats amb major capacitat fiscal. Pel que fa a la primera proposta, hi ha bones raons per preferir el model americà -on el IRS recapta els impostos federals- al model alemany. Quant al finançament, els socialdemòcrates haurien d'aspirar a que tots els ciutadans rebin el mateix finançament, a igual esforç fiscal, amb independència d'on resideixin, ni més ni menys. La Hisenda de l'Estat no pot ser la suma de les aportacions de les hisendes territorials a un fons de solidaritat.


Ni el federalisme un mer pretext per frenar la consecució de la igualtat o afavorir subreptíciament a uns ciutadans a costa d'altres. Per a un socialdemòcrata, el reconeixement de Catalunya com a nació no pot ser excusa per establir diferències en drets i obligacions o limitar la solidaritat interpersonal. Com a norma, els principis aplicables al conjunt de Comunitats haurien de ser també aplicats als territoris que integren cada comunitat. Azúa, un dels impulsors del manifest que va donar origen a Ciutadans, deia en una entrevista que el PSC és "primer català i després socialista". Encara que porten alguns anys deixant anar llast, el nacionalisme segueix encara prevalent sobre el socialisme. Una pena, perquè els socialdemòcrates catalans porten temps orfes.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH