Espurnes de Walser

Miquel Escudero

Robert Walser


Imagineu-vos un escriptor que digués coses suaus i boniques com que un somriure, si és tendra, sempre fa brollar una altra i que tenint uns cinquanta anys d'edat es presentés a un manicomi perquè ho internasen. Aquest senyor no va tornar a sortir en la seva vida d'aquella 'casa de salut' on el van acollir, ni tampoc publicar més.


Em refereixo al suís Robert Walser, nascut el 1878, un any després que Herman Hesse, i mort en 1956, dos anys més tard que Eugeni d'Ors. Va ser un escriptor que anava darrere del que és autèntic, i que mostrava una estranya sensibilitat i delicadesa; només aquesta característica ja ens el fa únic.


Es diria que reconduïa les seves energies cap al gust per desenvolupar vides corrents, sempre amb l'ànsia d'aconseguir un gram d'alegria clara perquè tots caminessin amb dignitat i humilitat. Walser, a qui no li molestava que altres fossin o es sentissin superiors a ell, anava a la seva: l'obtenció d'una clara alegria.


Desgranem dues idees expressades en el seu article 'De la lectura de la premsa'. Descrivia als diaris com "una gran, apinyada i copiosa bandada d'ocells que es dispersa pel món". Una metàfora que portava la imatge de les enorme 'llençols' dels diaris de paper; l'avenir reservava la sorpresa de la etèria premsa digital.


Sense ràdio ni televisió, el diari era reflex i besllum de tot l'existent. Robert Walser reiterava la necessitat del "reflex i la besllum de tot quan existeix", miralls i finestres amb vidres nets. Creia que el paper dels diaris no només servia per embolicar paquets o menjar, o per donar foc, sinó per atresorar pensament.


En parlar de la premsa 'endarrerida', fora de la omnipotent actualitat, l'autor de Els germans Tanner s'exclamava per la "plètora de coses interessants que, engolides ja per nous dies i setmanes, han passat inadvertides a terra, tirades en qualsevol racó ". El interessant saber perdut i desaprofitat.


En una època es va poder dir: "quanta cultura autèntica pot contenir un sol full de diari, quina veu la que aquí parla, quantes perspectives pot obrir". ¿Es pot ara?


Fa quinze anys, tres abans de morir, Julián Marías advertia que el paper de la premsa havia evolucionat. I lamentava que molts lectors rebessin informació esbiaixada i fossin incapaços de confrontar diverses fonts d'opinió, per semblar-los una heretgia ...

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH