Auge i decadència del nacional-secessionisme

Clemente Polo
Catedràtico de Funaments de l'Anàlisis Econòmic de la Universitat Autònoma de Barcelona

Manifestació constitució bcn

Manifestació constitucionalista a Barcelona el 8 d'octubre


La ajustada majoria absoluta obtinguda per Junts per Catalunya (34 diputats), ERC (32 diputats) i CUP (4 diputades), els tres partits secessionistes que van propiciar la declaració d'independència (DUI) el passat 27 d'octubre, ha entelat en certa manera la rotunda victòria de Ciutadans que, amb 37 diputats i 1,1 milió de vots, es converteix en el primer partit al Parlament de Catalunya. No obstant això, si mirem l'assumpte amb certa perspectiva, els constitucionalistes que residim a Catalunya podem trobar raons sobrades per estar orgullosos de la victòria de la formació taronja, i fins i tot deixar-nos portar per l'eufòria i celebrar-ho amb un bon cava català (i per tant espanyol) aquests dies.


No tinc cap dubte que el 21-D ha estat un dia històric, com també ho va ser aquell llunyà 1 de novembre de 2006 a que Ciutadans va irrompre al Parlament amb tres diputats i va ser objecte de mofes i chirigotas per part dels partits nacionalistes i catalanistes. Si els partits i associacions cíviques que han mantingut viva la flama de la multiculturalitat a Catalunya durant aquests anys tan difícils, mantenen certa unitat d'acció i propòsit, les eleccions del 2017 podrien ser vistes en una o dues legislatures com el punt d'inflexió que marca el va iniciar el declivi del moviment nacional-secessionista. Queda molta feina per davant i no cal llançar les campanes al vol. Però la tasca és factible sempre que les institucions centrals de l'Estat (Govern, Congrés, Senat i Tribunals) sàpiguen estar a l'altura de les seves responsabilitats, cosa que no sempre han fet.


GOS QUE BORDA


El llengut i trampós Puigdemont segueix fugit a Brussel·les fent càbales sobre com treure el major profit als 34 diputats que ha obtingut amb la seva llista de cortesans convergents, reforçada amb el presumptament rebel president de l'ANC. Ahir vam veure a Puigdemont sobreactuar, com és habitual en ell, i declarar emfàticament en la seva compareixença que la 'república' ha guanyat a la 'monarquia'. Patètic però efectiu pel que hem pogut constatar en aquestes eleccions. El seu missatge 'sóc el president legítim', avalat per la beneita cúpula d'ERC que es va prestar a retre-li fins i tot alguns immerescuts homenatges a Brussel·les mentre el seu líder criava malves en Entremeras, li ha donat uns rèdits impensables fa només uns mesos. El pobre Junqueras ha vist des de la seva cel·la com l'ocell que tantes vegades el va enganyar durant aquests dos anys xiuxiuejant a cau d'orella 'em vaig', 'no repetiré', tornava a deixar-ho amb un pam de nas meditant sobre el seu injust destí. I és que Junqueras, per imperícia i docilitat, ha vist com se li escapava de les mans la (¿única?) Oportunitat de ser investit president del govern de la Generalitat.


¿Vindrà no vindrà? No sé què tal marxen les finances en la cort belga -tot un misteri que algun dia conoceremos- però si alguna cosa està clara és que en cas que torni a Espanya serà amb tota probabilitat detingut, interrogat, empresonat i jutjat amb totes les garanties que concedeix el nostre Estat de Dret. Els delictes que se li imputen a ell, als consellers del seu govern cessat i als líders de l'ANC i Òmnium, rebel·lió, sedició, malversació de cabals públics i desacatament al poder judicial, són els més greus que poden imputar a un polític en democràcia.


Desconec si el nostre sistema judicial i penitenciari ho permeten, però seria un autèntic disbarat que a un colpista irredempt, que segueix denigrant les nostres institucions democràtiques a Bèlgica, se li permetés anar a recollir la seva acta de diputat sense acatar la Constitució i molt menys ser investit president del govern de la Generalitat. El dolent sobre aquest assumpte, com sobre molts altres que debiliten la nostra democràcia -estic pensant en l'absència de la bandera nacional en edificis públics i en compareixences institucionals, l'ocupació d'espais públics amb banderes estelades per acords municipals, els insults i xiulets a Felip VI, la celebració del 9-N, les sessions parlamentàries del 6-7 de setembre, la consulta il·legal de l'1-O, etc. - és que el Govern d'Espanya ha demostrat, malgrat les afirmacions en sentit contrari, que no tenia una estratègia efectiva per fer front als secessionistes.


OPTIMISME CONSTITUCIONALISTA


Però malgrat l'eufòria del mal perdedor, la veritat és que el moviment nacional-soberanistam transformat en nacional-secessionista des de 2012, no només no avança sinó que retrocedeix. Des de les eleccions de l'any 2010, el percentatge de vot dels partits que defensaven aquestes posicions va aconseguir el seu màxim, 49,1%, el 2012 i ha caigut des de llavors fins situar-se al 47,5% el 2017. En escons, va aconseguir el seu màxim, 76, el 2010, i en aquestes eleccions s'ha quedat en 70.


La caiguda és lenta però qui pensés que podia acabar-se en quatre dies amb un moviment tan ben alimentat des de les institucions, confonia el desig amb la realitat. El domini gairebé absolut de la Generalitat sobre els mitjans de comunicació, el sistema educatiu, les associacions culturals, etc., asseguren la seva pervivència fins que no s'aconsegueixi restablir la neutralitat del govern de la Generalitat, al Parlament, les diputacions i els ajuntaments. Cap addicte pot deixar-lo en un dia, molt menys si segueix rebent abundants dosis.


L'evolució del moviment constitucionalista resulta així mateix esperançadora. Per començar, aquí estan les mobilitzacions que aquest tardors van sacsejar Catalunya el 30 de setembre, el 8, 12 i 29 d'octubre i de nou el 6 de desembre. Centenars de milers de catalans silenciosos (o silenciats) van perdre la por a expressar el seu desig, res fatxa, sinó profundament progressista, de seguir compartint el nostre destí amb els nostres cosins, germans i amics a la resta d'Espanya. Fruits, el vell líder del PCE, ho va exposar meravellosament el 29 d'octubre al Passeig de Gràcia. Les mobilitzacions liderades per Espanya i Catalans i Societat Civil Catalana, però en què han participat altres associacions com Convivència Cívica Catalana, Regeneració Democràtica, Associació per la Tolerància, Somatemps, etc., han de mantenir-se i servir per a mobilitzar a tots els catalans que compartim els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat.


A més, el pes dels partits constitucionalistes no ha parat de créixer, especialment a partir de 2012. En escons, aquests partits han passat de 47 el 2010 als 57 aconseguits el 2017, un nombre encara allunyat dels 68 que atorguen la majoria absoluta . En percentatge de vots, hem passat del 37,1% el 2010 al 43,5% el 2017. Encara queda un bon tros però estem cada vegada més a prop i, si perseverem en la línia seguida en els últims anys, la victòria pot arribar en una o dues legislatures. Tot i que és cert que l'aritmètica electoral afavoreix als secessionistes per el seu predomini en les zones rurals, la solució no passa necessàriament per canviar la llei electoral, sinó per reconquerir aquestes zones dominades pel secessionisme.


Per a això, convé mantenir el nivell de mobilització social dels darrers mesos, requisit indispensable per aconseguir majors cotes de participació, i cal respondre amb intel·ligència a les provocacions d'un republicanisme passat de moda i victimista que ha provocat una fractura social gravíssima, espantat a les empreses i als inversors i amenaça de provocar una recessió a Catalunya.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH