Pilar Urbano: "La Infanta ha demostrat ser molt intel·ligent"

|

Foto Pilar Urbano u00a9Pablo Serrano

Pilar Urbano escriu 'La pieza 25'


Amb mig segle de periodisme a l'esquena, Pilar Urbano ha escrit sobre temes com la Casa Reial, el 23-F, el jutge Garzón o els atemptats de l'11-S. En 'La pieza 25. Operación salvar a la Infanta' (La Esfera de los Libros) aprofundeix en el cas Nóos, o cas Urdangarin, en què per primera vegada membres de la monarquia van declarar davant la Justícia. Llibre a llibre, Pilar Urbà continua fidel a la fórmula de les '5 is ': Intuïció + Instint + Intel·ligència + Insistència + Independència.


En el llibre et refereixes al jutge José Castro com a insubornable. És això excepcional, no hauria de ser la norma?


Hauria de ser la norma, però, clar, quan en un cas influeixen temes polítics i d'altes instàncies, i en aquest cas fins i tot figurava la família reial, doncs no han faltat els intents de pressió, no han faltat els intents de fer-li un toc. Ja el coneixen, ja saben que no admet ni un Rolex ni una invitació a una paella. És un home que no va a saraus... 


Intents de suborn no hi ha hagut, però intents de molestar-lo, molts: empastifar-li la porta amb ciment, espatllar-li els panys amb silicona, posar-li càmeres per fotografiar-lo en sortir i en entrar, fer seguiments, tallar-li les rodes...


Aquest tipus d'assumptes són molests, et poden pressionar, com dir-li 'aquí hi ha un cap de Seguretat de Zarzuela que vol tenir una conversa amb tu'. Quan dic insubornable em refereixo a això, que no admet preus, ni la pressió, que va ser molt forta: tota la Fiscalia de l'Estat va irrompre contra ell recorrent la imputació de la Infanta, i l'Agència Tributària també va canviar d'opinió sobre unes factures.


Nóos es descobreix de casualitat arran del cas Palma Arena i la construcció del velòdrom, però va haver-hi també olfacte judicial per enllaçar les pistes, com un email amb còpia a Iñaki Urdangarin i un contracte de Nóos?


Efectivament, hi ha una memòria rara en els detectius, la policia, els jutges, els periodistes o els investigadors que fa que una dada petitona se't queda dins, i això és el que va passar: un nom, Nóos, amb dos 'o', que (el jutge Castro) l'havia vist en alguna part, en un email que citava Iñaki. A ell se li havia quedat això, però quan ell va veure el dossier, per casualitat, que es troba dins d'un arxivador, en aquest moment no ho associa, va ser després. Sí que s'adona que no té a veure amb el velòdrom, ho va posar a part i va voler saber què era aquest pressupost i qui era aquest Diego Torres.


Recrees reunions, per exemple, de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) i el fiscal Pedro Horrach, que semblen tretes d'una novel·la era aquesta la teva intenció, o és que la història en si ja sembla ficció?


Aquesta reunió està reconstruïda a partir de les informacions del fiscal Pedro Horrach, el comissari Antoni Cerdà, la inspectora Julia Vázquez i més persones que apareixen en aquesta escena, de la qual surt el nom d'operació Babel, que està relacionat amb el cognom Torres. Aquesta escena la reconstrueixo a partir del testimoniatge aïlladament de cadascun d'ells, faig que m'expliquin tot el que recorden d'aquesta reunió, uns s'acorden més, uns altres s'acorden menys, hi ha qui s'acorda fins i tot dels noms de tots els assistents i com estaven asseguts, fins i tot de detalls de les finestres.


En escriure una cosa veraç amb molt detall i amb diàlegs més o menys normals, la gent pot pensar que m'ho hagi inventat, no, ho he reconstruït a força de parlar amb els uns i els altres. Narro d'una manera que es llegeix com un thriller, vull que es llegeixi com una novel·la perquè la gent gaudeixi llegint, que entri en el relat, però no és novel·la, és una recerca de fets esgarrifosament certs.


Vas intentar entrevistar Iñaki Urdangarin i el seu soci Diego Torres?


Vaig parlar amb l'advocat d'Urdangarin (Mario Pascual) a Barcelona i vaig anar a Ginebra també per parlar amb Urdangarin i la Infanta, però justament havien marxat de viatge i vaig deixar una nota amb la meva adreça i telèfon. Vaig estar amb Diego Torres un o dos llargs matins a Sant Cugat i després vaig mantenir amb ell molta relació telefònica i per email, i m'ha donat bastant material.


Vaig estar també amb l'advocat de Diego Torres, Manuel González Peeters, que és una fera, que igual t'envia a fer punyetes que després et diu princesa. Ell ha sofert una gran persecució i per part de parapolicies de sicaris.


En el llibre parles d'"interferències" polítiques i institucionals, quina consideres que és la més escandalosa?


La més escandalosa per a mi és que el rei Juan Carlos reuneixi en SOS al president del Govern, Rajoy; al ministre de Justícia, que llavors era Gallardón, al fiscal general de l'Estat Torres-Dulce i el fiscal Anticorrupció Antonio Salinas. L'únic dubte que tinc és si va ser Torres-Dulce i/o Salinas, perquè va poder haver-hi més d'una reunió. Això no és presentable. Recordo Montesquieu i la divisió de poders.


No és presentable que s'hagi muntat una operació d'Estat i el fiscal redacti del seu 'puny i tecla', des del seu ordinador, allò que cal fer i ho enviï als advocats de la Infanta. Això no es pot fer. El meu llibre és una denúncia, però no en els jutjats. Qualsevol ciutadà pot fer una denúncia i usar el meu llibre, després ja veurà el jutge, jo tinc cintes gravades. Tot està.


Si el Rei ho sabia, el cas Nóos s'ha convertit en un teatre?


El Rei ho sabia... què és el que sabia?


Almenys sabia que burocràticament la Infanta figurava en les empreses, com a vocal en Nóos i com a sòcia al 50% en Aizoon.


El Rei sap que la Infanta funda amb Urdangarin Namaste 97 amb els seus dos fills que tenien llavors, i aquí sí que hi ha un consell, que no ho facin, per una raó, perquè és convertir el que era separació de béns en beneficiari. Se'ls adverteix que dissolguin aquesta societat, i la dissolen, però automàticament creen una altra, Aizoon, empresa que, segons l'Agència Tributària, és una mercantil buida sense activitat, fictícia, creada amb l'únic ànim de defraudar. És molt fort, no? Ho diu l'Agència Tributària, no és una opinió de ningú.


Jo no sé què sap el Rei. Hi ha un email de la reina Sofia en el qual felicita Urdangarin per la creació de l'Institut Nóos. Està Carlos García Revenga, assessor de les infantes, com a tresorer de l'Institut Nóos. Fins a quin punt ho sap el Rei?


Portada La pieza 25 Operacion Salvar la Infanta

És difícil pensar que un jugador d'handbol, per molt llest que sigui, que no ho és, pugui assessorar i entendre de sobte, de sobte, de gasolines com Cepsa i Repsol, de cotxes com Volvo... A més, és curiós, assessorava la competència, perquè eren Volvo, Audi, Toyota... També eren Telefónica, Movistar, Tous... Sabia de joieria, d'immobiliària, de tabacs, de licors, d'armes, etc. Aquest home entén de sobte de tot.


L'agenda de la infanta Cristina no té aquests contactes ni pels seus estudis ni per la seva feina, ni per la seva vida de soltera ni per la seva vida de casada. Aquesta és l'agenda del Rei, no és l'agenda de la Infanta. Pot haver-hi dubte del Rei en alguna cosa que no és il·lícita, perquè no és il·lícit ser conseller en una empresa, però després està que els negocis en les empreses públiques es fan a Zarzuela i a Marivent, que són de la Prefectura de l'Estat. Això és molt seriós.


Creus que sense el rastre que deixen els emails, potser no estaríem parlant del cas Nóos?


Això ja són conjectures, però l'any 2012 li demanen al jutge que imputi la Infanta i ell no té proves, en canvi, el 2013 ja ha arribat tot l'al·luvió dels emails. Ja ha anat tenint factures, ha fet entrades i escorcolls... Sí, si no hi hagués hagut emails, no hi hauria hagut cas Nóos. L'autodefensa de Diego Torres és la que descobreix el cas Borbó.


De fet, una de les conclusions del llibre és que no hi ha cap de resposta de la Infanta a tots els missatges del seu marit, que és el que, d'alguna manera, la salva.


Ella és molt llesta, no deixa proves, no deixa petjada, però també haig de dir que hi havia 10.000 emails, dels quals solament s'han presentat tres-cents i escaig. Aquest 'hacker' del CNI que jo conto en el meu llibre en un moment determinat, és estranyíssim, és estranyíssima la seva presència. Mario Pascual no s'assabentava de res i Urdangarin havia anat a Washington sense emportar-se cap material: De sobte, davant la guerra dels emails, Pascual encarrega a un informàtic que li ordeni els arxius aquests. Suposo que en aquests casos un advocat crida un informàtic de confiança, però no un 'hacker' superespecialitzat argentí que treballa per al CNI. Aquí és quan el jutge diu, ull, que tenim al CNI dins. De vegades, a la Policia no li agrada, perquè és un servei paral·lel, però en aquest cas era quin perill hi ha, fins a on arriba la informació o quines coses hem de destruir. Hi ha aquest dubte.


Va ser clau la declaració de Pepote Ballester, conseller d'Esports de Jaume Matas, potser per sentir-se utilitzat i per la condició humana, que de vegades fa que reaccionem quan estem enfadats?


Pepote s'indigna. Al principi, no va a parlar per res del cas Nóos ni d'Iñaki, sinó per dir que ell no s'ha emportat ni un euro de ningú i col·labora amb la Justícia perquè li rebaixin la pena. Ell parla sobre el cas Palma Arena i, en una de les converses, gairebé sense adonar-se, diu alguna cosa així com que 'en el tema dels fòrums i d'Iñaki jo també vaig intervenir'.


Aquí és quan s'encenen les alarmes.


Va haver-hi diverses sessions i li tiren de la llengua. Pepote, en aquest temps, estava malalt per leucèmia, i li deia 'em fot, Iñaki, que només em truquis per demanar-me diners i no em preguntis ni com estic jo'. Hi ha hagut molts danys col·laterals, no només de malaltia, sinó de gent que ha perdut prestigi i feina, i de nens que no somriuen. Si va haver-hi empipament per part de Pepote? Sí. S'ha vist utilitzat per la seva amistat amb la família reial, tant per Jaume Matas com per Iñaki. I perquè li utilitzaven en un negoci dut a terme barroerament fet per Iñaki i per l'Administració.


Si no s'hagués imputat a la Infanta, s'hauria tancat el cas en fals, en el sentit que va haver-hi més de 300 interrogatoris i en molts d'ells sortia ella citada?


Aquesta és la frase que utilitza el jutge: 'Jo no puc tancar en fals aquest cas. Aquí hi ha cinc membres en l'executiva de Nóos i jo he cridat a declarar quatre: Iñaki Urdangarin, Diego Torres, Carlos García Revenga i Miguel Tejeiro. No puc fer aquesta excepció. Per què no crido la Infanta?'. Va imputar la Infanta, però no només perquè estava en l'Institut Nóos, que és per on entrava els diners bruts il·lícitament obtinguts i que no es podien declarar a Hisenda, era uns diners opacs dels quals vivien. Estava també en el lloc on es reciclaven els diners, que era Aizoon. Aquí es regularitzaven aquests diners com a ingressos de factures creuades falses.


Ja en el judici, molt bé asseguda, deia 'jo no sé què fa el meu marit en Nóos'. El jutge li deia: 'Vostè presidia juntes, segons les actes. Té la seva signatura aquí. Té assignacions. S'ingressen en el seu compte i del seu compte passen a un altre'. Per deixar lliure la Infanta hi ha hagut una conspiració de delicte per part del seu marit al voltant d'ella. 


Perquè ella sigui innocent de debò, ell ha hagut d'utilitzar-la a esquena d'ella enganyant-la. Perquè ella no estigui assabentada de res ha de ser cega o ximple. La Infanta ha demostrat ser molt intel·ligent, no només en no deixar empremta, sinó en el mateix interrogatori. Va haver-hi 1.060 preguntes del jutge, estretes, de cintura, amb sis preguntes ja està enganxada una persona. Li han fet 1.060, i ella aquí, mantenint el seu rang, la seva elegància, la seva classe, amb la seva 'el sento senyoria, no puc ajudar-lo'.


Va valer la pena la declaració de la Infanta davant el jutge tenint en compte que no va aclarir res?


El jutge diu 'per a això, senyora, valia més que no hagués vingut'. Les respostes d'ella eren 'no em consta', 'no em consta', 'no em consta'. Ell li va dir 'a mi, sí que em consta'. Va valer la pena per la Justícia, però no pel resultat perquè ella tenia dret a no dir veritat. Jo no dic que mentís, però no va dir veritat. Diu que no sap d'un menjar que ha encarregat amb cinc menús infantils, de viatges... El jutge li pregunta 'vostè, senyora, mai li va preguntar al seu marit qui pagava tot això?'. Ella deia 'no parlem de negocis a casa', però si el seu marit li envia informes i dades com que no van parlar? Va haver-hi un moment que va dir 'no parlem dels nostres negocis'.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH