Badalona i el B9: el desallotjament que destapa el fracàs en habitatge i integració

El desallotjament de prop de 400 persones immigrants de l’antic institut B9 de Badalona ha deixat al descobert una realitat incòmoda que va molt més enllà del compliment d’una ordre judicial: el fracàs col·lectiu de les administracions a l’hora de garantir una habitatge digna, una acollida efectiva i una integració real per a centenars de persones que ara es troben literalment al carrer.

La majoria dels desallotjats són migrants subsaharians que feia mesos, i fins i tot anys, que vivien a l’interior de l’antic centre educatiu, convertit en una comuna insalubre, sense condicions de seguretat ni de salubritat. Una part de l’esquerra política ha defensat aquesta situació com una expressió del “dret a una habitatge digna”, tot i que l’espai no reunia els requisits mínims per ser considerat habitable.

Tres dies després del desallotjament, l’escena és desoladora: persones acampades a la plaça davant de l’edifici, sense recursos, sense alternatives i sense un pla clar. Mentrestant, les administracions es passen la responsabilitat les unes a les altres en un exercici de politiqueig que contrasta amb la urgència humanitària del problema.

Ningú farà res

L’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, ha estat taxatiu en anunciar que l’Ajuntament no farà res més i ha exigit que siguin el Govern central i la Generalitat els qui assumeixin l’atenció d’aquestes persones. Des del PP, partit que governa la ciutat amb majoria absoluta, s’acusa directament els executius de Pedro Sánchez i Salvador Illa d’haver permès una arribada massiva d’immigrants sense dotar els municipis dels recursos necessaris.

Tanmateix, el delegat del Govern a Catalunya, Carlos Prieto, ha respost amb duresa, acusant Albiol de “deixadesa de funcions” i recordant que l’Ajuntament ha renunciat a ajudes estatals per a la primera acollida. Prieto sosté que les competències estan clares i que el consistori havia d’activar mecanismes d’atenció social després del desallotjament, més enllà de complir la resolució judicial.

Des de la Generalitat, la consellera de Drets Socials, Mónica Martínez Bravo, ha proposat una solució d’emergència: la reobertura de l’alberg municipal de Can Bofí Vell, tancat des de fa dos anys. Entitats socials fins i tot s’han ofert a gestionar-lo, però Albiol ha descartat la proposta al·legant greus deficiències estructurals, problemes de seguretat i manca de garanties legals.

Barcelona, per la seva banda, ha optat per desmarcar-se del conflicte. La comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament, Sònia Fuertes, ha assenyalat que les persones desallotjades “tenen dret a moure’s”, però ha deixat clar que no correspon a Barcelona resoldre una situació generada a Badalona, tot i l’augment visible de persones sense llar a la capital catalana.

En resum: ningú fa res, tothom s’assenyala amb el dit acusador i el debat de fons continua sense abordar-se. Cap administració planteja seriosament com garantir l’accés a una habitatge digna real per a aquest col·lectiu, ni com evitar que aquestes persones quedin atrapades en guetos informals que generen inseguretat, exclusió i cronifiquen la marginalitat, tant per al veïnat com per als propis migrants.

El cas de l’institut B9 no és només un desallotjament: és el reflex d’un sistema que no protegeix la convivència ni respecta la dignitat humana, on el discurs polític substitueix les solucions i on, una vegada més, les persones més vulnerables queden relegades a l’últim pla.