Vivim en una simulació? La gravetat podria ser la clau, segons un científic

La possibilitat que la nostra realitat sigui una simulació informàtica ha deixat de ser només un tema de ciència-ficció. Un estudi recent del físic Melvin Vopson, de la Universitat de Portsmouth, ha reactivat aquesta fascinant hipòtesi en proposar que la gravetat no és una força d’atracció tradicional, sinó un mecanisme d’optimització computacional dins de l’univers.

Publicat a la revista científica AIP Advances, el treball de Vopson planteja que l’univers podria estar organitzat segons un principi que busca reduir al màxim la quantitat d’informació necessària per descriure’l, com si fos un programari que vol estalviar espai. En aquest marc, la gravetat actuaria com una “força de compressió de dades còsmica”, ajudant a disminuir el que l’investigador anomena "entropia informativa".

Una gravetat que ordena el caos?

En lloc d’entendre la gravetat com una atracció entre masses, Vopson suggereix que aquesta força sorgeix quan l’univers reorganitza la matèria perquè sigui més eficient des del punt de vista informàtic. Així, agrupant partícules disperses en estructures més grans —com planetes o estrelles— es redueix la quantitat de dades necessàries per descriure el sistema. Aquest fenomen, segons ell, podria explicar la formació d’estructures còsmiques i altres dinàmiques gravitacionals.

El concepte es fonamenta en l’anomenada “infodinàmica”, un nou marc teòric desenvolupat juntament amb el matemàtic Serban Lepadatu, que postula que l’univers tendeix no al desordre, com diu la segona llei de la termodinàmica, sinó a una organització cada cop més eficient de la informació.

L’univers com a programari

Vopson va encara més enllà i especula que l’espai-temps podria estar format per "cèl·lules d’informació", com píxels en una pantalla, i que la matèria interactuaria amb aquestes cèl·lules per optimitzar l’ús de recursos computacionals. Dit d’una altra manera, si diverses partícules ocupen una mateixa cèl·lula, el sistema “prefereix” unificar-les, donant lloc a cossos més grans que requereixen menys informació per ser descrits.

El concepte recorda a com un videojoc avançat gestiona els seus recursos: és més eficient seguir un sol objecte que molts. Segons aquesta lògica, la gravetat podria ser una il·lusió generada pel procés de compressió de dades en una simulació gegantina.

Una pista cap a la teoria del tot?

Tot i que encara no hi ha proves concloents que visquem dins d’una simulació, aquesta teoria afegeix una peça més al trencaclosques de la física moderna. A més, connecta amb altres propostes com la gravetat emergent d’Erik Verlinde o la recerca frustrada d’una teoria quàntica de la gravetat.

Com afirma el mateix Vopson: “La naturalesa entròpica de la gravetat proporciona evidència que la informació és un component essencial de l’univers físic, i que la compressió de dades impulsa els seus processos fonamentals”.

I si el cosmos fos, en última instància, un algoritme que intenta optimitzar el seu propi codi? La ciència encara no té totes les respostes, però investigacions com aquesta obren nous camins per reflexionar sobre la naturalesa última de la realitat.