Un nou químic s'estén pel Planeta: És el TFA la pròxima amenaça global en la nostra pluja?

Un debat científic i regulador de gran envergadura està sorgint entorn del trifluoroacético (TFA), un compost químic d'origen humà les concentracions del qual estan augmentant globalment en l'aigua de pluja, llacs, rius, i fins i tot en productes de consum i organismes vius. Aquest increment ha encès les alarmes en alguns sectors, mentre que uns altres mantenen una postura més cautelosa sobre el seu impacte.

L'ascens del TFA i la seva persistència

El TFA és una substància química fabricada per l'ésser humà que cau amb la pluja i la neu, i s'ha detectat en diverses fonts com a aigua embotellada, cervesa, cultius, fetges d'animals i fins i tot en sang i orina humana. En les últimes quatre dècades, els nivells de TFA s'han multiplicat entre cinc i deu vegades en fulles i agulles d'arbres a Alemanya. També s'ha documentat un augment en els nuclis de gel de l'Àrtic canadenc i en l'aigua subterrània de Dinamarca. La persistència del TFA es deu a la resistència dels seus forts enllacis carboni-fluor, que impedeixen la seva descomposició per processos naturals. Encara que és la molècula més petita de les substàncies perfluoroalquiladas i polifluoroalquiladas (PFAS), conegudes com a "químics eterns" per la seva llarga durada en el medi ambient, la seva classificació com PFAS és motiu de discussió.

Impacte en la salut i divisions en la comunitat científica

Mentre que alguns PFAS ja han estat vinculats a majors riscos per a la salut i estan prohibits internacionalment, els efectes del TFA en la salut humana són menys clars. Estudis en animals suggereixen que els nivells actuals són milers de vegades inferiors als que podrien causar efectes biològics. El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) considera que el risc del TFA és mínim ara com ara, almenys fins a 2100, encara que els estats membres de la ONU han sol·licitat una reavaluació.

Malgrat aquesta avaluació, alguns països ja han començat a prendre mesures. Al juny de 2024, dues agències federals alemanyes van sol·licitar a l'Agència Europea de Substàncies Químiques (TIRA) que etiquetés el TFA com una toxina reproductiva i una substància molt persistent i mòbil. Aquesta petició està oberta a comentaris públics fins al 25 de juliol. Científics ambientals europeus han expressat la seva preocupació, advertint a l'octubre de 2024 que els nivells creixents de TFA podrien causar un mal irreversible, qualificant-lo com una amenaça per als "límits planetaris". Donen suport a una prohibició generalitzada de tots els PFAS que la TIRA està considerant, la qual inclouria al TFA. No obstant això, altres científics argumenten que el TFA no hauria de ser classificat com PFAS, ja que no s'acumula en humans i animals de la mateixa manera que uns altres PFAS. L'Agència de Protecció Ambiental dels EUA, per exemple, no considera actualment el TFA com un PFAS. La regulació del TFA podria tenir un impacte significatiu en indústries com la refrigeració, l'agroquímica i la farmacèutica.

Orígens complexos del TFA en l'ambient

El TFA arriba al medi ambient de diverses maneres. S'utilitza en recerca acadèmica i com a ingredient en la indústria agroquímica, farmacèutica i de productes químics fins, podent escapar de les instal·lacions industrials. A Alemanya, per exemple, l'interès en el TFA es va despertar en 2016 quan es va trobar altes concentracions en un riu, rastrejar el seu origen a una planta química. A més de les descàrregues industrials, altres químics poden descompondre i formar TFA en l'ambient. Aquests precursors inclouen pesticides, PFAS que es filtren de productes de consum rebutjats i medicaments excretats que passen per plantes de tractament d'aigües residuals. No obstant això, el TFA present en la pluja prové principalment de certs gasos fluorats (gasos F), com els utilitzats en refrigerants i aïllament d'edificis, que s'escapen d'unitats d'aire condicionat i escuma aïllant. L'interès científic en el TFA va sorgir després del Protocol de Mont-real de 1989, que va restringir els clorofluorocarbonos (CFC) nocius per a la capa d'ozó. Es va descobrir que alguns gasos substituts, com el HFC-134a, es descomponien en TFA en l'atmosfera. Recerques posteriors van revelar que el TFA ja existia en la pluja i fonts naturals, la qual cosa va portar a la cerca d'altres precursors, incloent gasos anestèsics.

El misteri de la "Gran Quantitat" de TFA en els Oceans

Una troballa sorprenent en els anys 2000 va ser la detecció de quantitats substancials de TFA en els oceans Atlàntic i Austral, e stimadasen 60 a 200 milions de tones. Aquesta xifra és massa alta per a ser explicada només per fonts humanes conegudes. Això va portar a alguns a suggerir que el TFA podria ser una sal natural en els oceans, un argument utilitzat per algunes empreses industrials i panells del PNUMA per a desestimar riscos addicionals.

No obstant això, molts científics dissenteixen, argumentant que no s'ha reportat un mecanisme plausible per a la formació natural del TFA i que les extrapolacions de mesuraments limitats a oceans sencers són problemàtiques. Encara que noves dades de l'any passat mostren nivells més alts de TFA a l'Atlàntic, l'augment dràstic en els nivells de TFA en terra és el que realment preocupa els investigadors, els qui l'atribueixen a activitats antropogèniques. La qüestió de si el TFA és natural o no és secundària a la seguretat i a l'impacte de l'augment de les emissions. La recerca actual s'enfoca a quantificar la quantitat i velocitat amb la qual precursors com a pesticides i productes farmacèutics es descomponen en TFA per a entendre millor les seves fonts.

És el TFA realment perjudicial?

En la dècada de 1990, investigadors del AFEAS van concloure que el TFA no és agudament tòxic, basar en estudis on es necessitaven grans quantitats per a ser letal en animals, comparant-ho amb la toxicitat de la sal de taula. L'estructura molecular del TFA difereix dels PFAS coneguts pels seus efectes nocius; el TFA té una "cua" molt més curta. Per aquesta raó, alguns científics creuen que el TFA no hauria de considerar un PFAS. La seva petita grandària i alta solubilitat en aigua permeten que els cossos dels mamífers l'excretin fàcilment. Estudis en voluntaris en 1976 van demostrar que el TFA injectat es recuperava completament en l'orina en tres dies, la qual cosa suggereix que no s'acumula en òrgans i teixits, sinó que es comporta com una sal.