Isabel Coixet exposa els seus collages inèdits i revoluciona l’art al Thyssen-Bornemisza

Aquest acte cultural cobra especial rellevància en incorporar un mitjà expressiu que, per a Coixet, representa "una manera de fixar coses que no es poden fixar d’una altra manera", una forma de capturar l’efímer i l’intangible mitjançant la yuxtaposició de fragments visuals.

L’origen intuïtiu del collage com a expressió artística

Isabel Coixet relata que la seva incursió en el collage no va obeir cap planificació premeditada ni cap intenció artística racionalitzada. En paraules seves, va començar aquesta pràctica “sense pensar en absolutament res”. La cineasta es permet una metàfora animalística per descriure el seu impuls acumulador, afirmant que “algú podria dir que tinc síndrome de Diógenes, però prefereixo dir que el meu animal espiritual és el corb o la pixallits”, símbols ancestrals de la recol·lecció d’objectes, fins i tot els més absurds, que adquireixen, tanmateix, un nou significat en la seva obra.

Tècnica i materialitat: la multiplicitat de suports

La mostra forma part del prestigiós festival PHotoEspaña i està composta per mig centenar de peces que exploren la plasticitat del collage a través de diferents suports i tècniques. Aquests inclouen des de formats digitals fins a llenços, passant per cartró, ploma, paper i táblex, cosa que evidencia la versatilitat tècnica de l’artista. Cronològicament, la majoria d’aquestes composicions es situen en un període recent, comprès entre 2021 i 2024, reflectint una etapa de producció fecunda i continuada.

Una trobada fortuïta i l’aspiració de les postals

El procés creatiu i expositiu va començar a prendre forma gràcies a la trobada amb Guillermo Solana, director artístic del Thyssen, a qui Coixet va mostrar els seus retallables amb la idea inicial de convertir-los en “postals”. L’exhibició actual, que representa el debut públic d’aquestes obres, sorgeix d’una mena de casualitat que la mateixa artista celebra: “Sóc d’aquelles persones que veuen la piscina buida i m’hi tiro. Estimo les piscines buides”, afirma, revelant la seva inclinació pels riscos creatius i la immersió en l’incert.

La desobediència com a principi estètic i emocional

El títol de l’exposició —Aprenentatge de la desobediència— no és mera retòrica, sinó un reflex profund de la pràctica artística de Coixet. La cineasta confessa que aquesta obra és, essencialment, “una transmissió d’emocions” i que la seva desobediència es manifesta precisament en l’acte de fer collages, un gest de ruptura davant les convencions estètiques i narratives. L’artista s’identifica amb la figura de la impostora, una actitud que la allibera i que no difereix de la pressió i la càrrega creativa que experimenta en la seva tasca cinematogràfica.

Un punt de vista deliberat i la llibertat d’equivocar-se

Coixet destaca que aquesta exposició constitueix “un exercici de punt de vista molt determinat”, en el qual la desobediència es tradueix en la llibertat d’abandonar el rigor de l’objectiu fotogràfic tradicional, com el clàssic 35 mm, i explorar l’experimentació visual. Aquesta modalitat artística permet un marge per a l’error, quelcom escàs en el seu ofici principal —el cinema— on els errors arriben tard i amb un cost elevat. En canvi, el collage li brinda la joia de poder “trencar alguna cosa i començar de nou”, un luxe creatiu que l’artista valora profundament.

La visió de la comissària Estrella de Diego

Des de la curadoria, Estrella de Diego subratlla com en les obres de Coixet resplendeix la mateixa “desobediència” que es percep en la seva filmografia, on allò aparentment banal es revest de complexitat i profunditat. Malgrat la dificultat tècnica per muntar aquestes imatges, la comissària destaca que es genera una coherència poètica que transcendeix la mera aparença visual, conferint a la mostra una dimensió conceptual que convida a la reflexió.

La valoració del director artístic Guillermo Solana

Guillermo Solana, present també a la roda de premsa, elogía la dedicació “definida” i sostinguda d’Isabel Coixet envers el collage, una devoció poc comuna en l’àmbit cinematogràfic. Destaca que, encara que el collage té arrels històriques vinculades al cinema, és excepcional que una cineasta mantingui aquesta disciplina amb tanta constància i profunditat. Per a Solana, aquesta pràctica connecta amb artistes visuals i realitzadors emblemàtics com Tim Burton i David Lynch, que també exploren la hibridació entre cinema i art gràfic.

El collage com a enllaç entre cinema i art visual

El collage, amb els seus orígens entrellaçats amb l’art cinematogràfic, apareix aquí no només com una forma paral·lela d’expressió per a Isabel Coixet, sinó com un espai de llibertat creativa i experimentació que desafia les fronteres disciplinàries. La mostra Aprenentatge de la desobediència s’erigeix així com un testimoni viu de com la imatge fragmentada pot narrar i evocar emocions amb la mateixa potència que el cinema, establint un diàleg enriquidor entre dues formes de creació artística.