El llegat invisible d'Enric Canals: adeu a l'home que va ajudar a construir la televisió catalana moderna

El periodista i gestor audiovisual ha mort als 73 anys, deixant una herència professional que continua modelant la televisió pública catalana. La seva visió sobre identitat, rigor i servei públic ha marcat generacions de professionals.

Aquest dissabte, la comunitat mediàtica catalana ha rebut amb consternació la notícia de la mort d’Enric Canals. Fundador i director de TV3, creador de projectes pioners i mentor de generacions, Canals ha construït la televisió pública tal com la coneixem. La seva influència no es limita a programes o infraestructures: resideix en l’ètica, la cultura audiovisual i la manera d’entendre el servei públic.

De Tiana als platós: una trajectòria forjada en rigor i passió

Primers passos en premsa i ràdio

Nascut a Tiana (Barcelona) el 1952, Canals ha començat la seva carrera en mitjans escrits i radiofònics com El País, Diari de Barcelona i Ràdio Barcelona. La seva capacitat analítica, versatilitat i compromís amb la informació rigorosa li han permès consolidar-se com a referent del periodisme català.

“La televisió té la responsabilitat de reflectir qui som, no només d’entretenir”, afirmava, resumint el seu enfocament cap a la comunicació pública.

TV3: consolidació i expansió

El 1984 ha assumit la direcció general de TV3, càrrec que ha mantingut fins el 1989, etapa en què ha transformat la cadena en un operador sòlid i reconeixible. Durant la seva gestió s’han inaugurat la seu de Sant Joan Despí el 1986 i el Canal 33 el 1988, permetent diversificar continguts i reforçar la identitat de la televisió pública catalana.

“Ha estat una etapa de consolidació, creativitat i compromís amb la ciutadania”, recordaven col·legues i col·laboradors.

El seu lideratge ha generat estructures sòlides, xarxes territorials i formats d’informació que han marcat un abans i un després en la història audiovisual de Catalunya.

Impulsor de la producció pròpia: Mercuri SGP i més enllà

Innovació i professionalització

Després de deixar TV3, Canals ha fundat Mercuri SGP el 1990, productora que ha impulsat documentals i sèries de referència com Te’n recordes?, Els dies que van canviar la nostra vida i Un món en flames.

Ha professionalitzat la gestió de continguts, consolidant un model de producció propi i formant noves generacions de realitzadors, guionistes i productors.

Càrrecs de responsabilitat i consultoria

A més de la seva tasca creativa, Canals ha exercit càrrecs al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), la Direcció General de Difusió de la Generalitat i el Consell d’Administració de la CCMA. Cada una d’aquestes posicions ha reforçat la seva influència en l’organització, regulació i estratègia audiovisual.

“Ha deixat un model que combina rigor, servei i visió estratègica”, han ressaltat des de la CCMA.

Reconeixement institucional i llegat humà

Una figura admirada i respectada

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha confirmat la seva mort i ha expressat:

“Enric Canals ha estat un referent en el periodisme i en la gestió televisiva, compromès amb el servei públic i la cultura catalana”.

La seva trajectòria ha estat reconeguda per col·legues, mitjans i estudiants de comunicació que han après de la seva ètica i metodologia. La seva influència perdura en la manera d’entendre la televisió pública: identitat, proximitat i responsabilitat social.

Formador i mentor

Més enllà de la seva tasca institucional, Canals ha deixat un llegat humà. La seva combinació d’exigència professional i tracte proper ha modelat la carrera de nombrosos professionals del sector.

“Comptava amb ulls per al talent i una mà ferma per guiar projectes complexos”, recorden companys.

Innovació i memòria: televisió i literatura

Documentals i projectes de referència

Canals ha apostat per documentals que recuperen la memòria històrica i social de Catalunya. Ha consolidat el documental com un gènere fonamental dins de la televisió pública, amb rigor narratiu i compromís amb la història recent.

Llibres que eduquen i commouen

Ha publicat obres de referència com Els delators (2007), sobre la repressió a la postguerra catalana, i Pujol, Catalunya. El consell de guerra a Jordi Pujol (2013), que posteriorment s’ha adaptat a format audiovisual.

“La seva obsessió per les dades verificables i la documentació rigorosa ha marcat el seu mètode de treball”, destaquen crítics i col·legues.

Impacte cultural: el tangible i l’invisible

Un estàndard que perdura

El seu llegat no es mesura només pels programes produïts, sinó per la manera d’estructurar equips, garantir la verificació de la informació i reforçar la xarxa territorial de TV3.

Memòria i ètica professional

Canals ha ensenyat que la televisió no és només entreteniment: és servei públic, memòria col·lectiva i construcció d’identitat. Ha deixat protocols, rutines i una cultura corporativa que encara guien la programació, la producció i la formació de nous professionals.

“Preferia documents, sumaris i cartes que parlen per si sols”, resumia la seva filosofia.

Un adeu que ressona a tot el sector audiovisual

La notícia de la seva mort per càncer ha deixat un buit a la televisió pública catalana. La família i el seu entorn professional han demanat respecte i discreció, tot i que s’esperen homenatges en mitjans i programes especials que repassaran la seva trajectòria.

El llegat d’Enric Canals continua viu: a cada programa que respecta la memòria, a cada documental que explica la història, i en la manera de gestionar equips i continguts que combina rigor, identitat i servei a la ciutadania.

“L’essencial roman en pantalla, a les hemeroteques i en la feina de qui ha après d’ell”, conclouen companys i experts.