'Isadora a l'armari' o la força alliberadora del 'crossdressing'

El recent confinament ha actuat com a espoleta en molts ordres de la vida. És possible que a molts els hagi condemnat a la inactivitat i la galbana, però també n'ha donat temps a altres per reflexionar i, des del seu recés recollit, per continuar treballant i creant. És el cas de molts escriptors, alguns dels quals fins i tot han servit d'esperó i fins i tot d'inspiració temàtica. Marc Rosich ha considerat que aquest període claustrofòbic podia ser el marc més adequat per situar un tema i uns personatges molt peculiars i enfilar una història que gira al voltant del crossdressing , és a dir, al transvestisme.

En efecte, Isadora a l'armari és una aposta arriscada amb què l'autor posa sobre l'escenari el joc personal d'un personatge que arriba a la seva plenitud quan vesteix robes de dona. “La peça –diu el seu autor i director– és una comèdia amb rerefons negre, que mostra les necessitats d'escapisme que tots tenim mentre el món es desmunta al nostre voltant, les estratègies de supervivència que el nostre magín enginya per sobreviure. L'obra, amb les capes de ficció sobre ficció, adopta un llenguatge irònicament afectat, que tant beu dels melodrames excessius d'un Williams o un Fassbinder, però que també coqueteja amb un artefacte d'intercanvi d'identitats i joc pervers que ens podria recordar a El amant pinterià, però també el transvestisme farsesco d'algunes peces d'Orton. La intenció és, amb un to aparent de comèdia, fer un retrat desolador d'uns personatges atrapats en un moment en què tots ens sentim posats a prova. I tot, amb la idea que la promesa del “junts ens en sortirem” i “sortirem millors persones” va ser només un miratge il·lusori i que realment hem sortit pitjor del que estàvem, amb una societat en xoc, més fràgil i amb menor capacitat de reacció davant de les armes de control del poder”.

L'espai escènic del Teatre Akadèmia es transforma en el taller d'un sastre que somia transformar-se en la rèplica d'Isadora Duncan i que roman sota l'influx de dos personatges propers, el seu propi germà i un veí, davant dels quals intenta desenvolupar els racons de aquesta secreta identitat però que està condemnat a no poder-la transposar més enllà de les parets d'aquest habitacle.

El més sorprenent d'aquest espectacle és el treball d'Oriol Guinart caracteritzat per una interpretació extraordinàriament exagerada en la recitació del text, molt allunyada a més de les precipitacions a què estem acostumats en aquests darrers temps, amb què tracta d'exterioritzar els racons de l'ànima turmentada i en bona mesura binària del personatge. L'acompanya, amb una interpretació més mesurada, Jordi Llordella. L'execució del treball actoral és, doncs, exigent i resulta brillant, particularment en alguns moments del desenvolupament de l'acció dramàtica. Una comèdia -o per dir millor una comèdia dramàtica- que permet moltes lectures i que sens dubte haurà de cridar l'atenció.