José Sacristán torna al Romea amb un text de Delibes

Anunci a la meva parella que anem al teatre. “Per veure què?” em pregunta. I li responc: “Senyora de vermell sobre fons gris”. “Però no l'havíem vist ja?”. ”Sí, efecte, i més d'una vegada, però qualsevol ocasió és bona per tornar a escoltar José Sacristán que, per cert, el dia 27 d'aquest mes fa 85 anys, «dient» un text de Delibes”. Només es va parlar.

L'actor de Chinchón ha portat per tercera vegada al teatre Romea aquest text de l'escriptor pucelà que es podria qualificar com a paral·lel als seus “Cinc hores amb Mario” ja que tots dos enfronten un cònjuge davant la tessitura d'haver d'evocar la mort de la seva parella. Si en aquesta darrera obra, creació òptima de Lola Herrera, era la dona la que vetllava les restes mortals del seu marit, en què interpreta Sagristán és l'home qui acompanya la seva dona en els darrers moments de la seva vida. En tots dos casos, ens trobem davant de textos originàriament novel·lístics transformats en monòlegs teatrals, cosa que ha obligat a comprimir-los adequadament perquè puguin tenir una durada apropiada a la dels actuals muntatges teatrals: noranta minuts. Però "Senyora de vermell sobre fons gris" té, a més, una particularitat que li imprimeix caràcter i és el fet que l'autor va viure per experiència pròpia la pèrdua de la seva dona, de manera que aquesta obra va ser, d'alguna manera, el reflex de la seva pròpia tragèdia íntima.

Si no hagués consultat la seva biografia, no hauríem estat capaços d'endevinar l'edat de Sagristán, tal és la soltesa amb què desenvolupa, el domini que manifesta en escena, l'autoritat amb què recita el text de Delibes, amb aquesta vocalització que ho fa perfectament intel·ligible i una modulació que va canviant de força segons cada moment concret del desenvolupament de l'acció dramàtica. Sagristán és un actor de la vella escola, i ho diem a títol de màxim elogi, és a dir, un intèrpret que entona, no trasbalsa el llenguatge i no s'equivoca en el text. Tenint en compte la seva presència única a l'escenari, s'ha de moure entre uns elements escenogràfics indicatius, però austers, per la qual cosa el principal acompanyament de la seva actuació és la luminotècnia que ha articulat Manuel Fuster, subratllant els moviments de l'actor, la més gran o més petita intensitat del seu recitat -que pot anar del xiuxiueig al crit exasperat- i suggerint l'estat d'ànim de personatge i el sentit de la situació.

Dit tot això i si se'ns permet una observació minúscula, apuntaríem que així com la claredat de la seva veu és manifesta, en alguns moments i potser pel to intimista del text, quan parla mentre es gira o col·loca de costat, baixa inadvertidament el to de tal manera que fa difícilment audibles certes frases (i ho diem després d'haver presenciat la funció des de la quarta fila, no volem pensar què els passaria als de l'última).

“Senyora de vermell sobre fons gris” és un espectacle complet en què s'uneixen en fecunda comunió Delibes i Sacristán. Un privilegi per a qualsevol amant de la literatura i del teatre que no es pot desaprofitar.