Aquitània: 'Swing', amors i desamors de parella en un divertit musical de petit format

Aquell fènix, si no dels enginys, sí de la productivitat teatral que va ser l'avui oblidat Alonso Paso va estrenar, ja fa unes quantes dècades, una obreta sense pretensions però que va resultar molt reeixida. Es titulava Sopar de matrimonis i girava, com cal suposar pel títol, al voltant de la trobada de dues parelles. Es va eternitzar al diminut teatre Alexis de la Rambla de Catalunya, un d'aquells teatres de butxaca que van fer furor al seu moment i que han trobat continuïtat al nostre temps amb els "teatres de proximitat".

Fos o no de Paso el mèrit de l'invent, que jo crec sincerament que és molt anterior, el cert és que existeix un subgènere teatral que poguéssim anomenar de “comèdia de parelles” i té com a protagonistes dos matrimonis/nuvis/companys units per forts llaços d'amistat que es troben en ocasió d'una cita concertada per passar una agradable vetllada. En aquest context essencialment lúdic sorgeixen inopinadament qüestions que compliquen les relacions entre els quatre components i poden desembocar en un desenllaç sorprenent per allò impensat. Tot i que cal dir-ho tot, com és un subgènere de la comèdia, el final no sol resultar dramàtic sinó més aviat feliç, o almenys tranquil·litzador.

A aquest esquema respon Swing , la comèdia de de Marius Hernández amb què el teatre Aquitània ha iniciat la seva temporada. Hi intervenen les dues inevitables parelles -Aley/Sara i Amanda/Bob- que es reuneixen per a una celebració que resulta malaguanyada quan un dels participants anuncia el propòsit de separar-se del seu partenaire, cosa que provoca l'estupefacció general i fins i tot la indignació de la dona de l'amic, incapaç de comprendre aquesta decisió. La crisi d'una parella acaba repercutint sobre l'altra i és l'itinerari argumental d'aquesta comèdia que ofereix com a novetat la intercalació d'una sèrie d'il·lustracions musicals. Hernández actua també com a actor, acompanyat de Maria Pau Pigem, Gemma Deusedas i Oriol Casals, mentre que Laia Alsina interpreta les cançons de Nacho Luri i Pau Mercader amb Mónica Samit a l'acompanyament instrumental i Jordi Andújar n'és el director. El muntatge escenogràfic ha optat per la parvetat, cosa que en facilita la ràpida transformació que duen a terme els mateixos intèrprets respectant en tot cas la tarima alçada des de la qual s'executen les peces musicals.

L'enginy de l'autor i l'esforç de tots els intèrprets fa possible que Swing sigui un divertiment agradable i entretingut, que es contempla amb placidesa i que, si bé lluny de qualsevol pretensió transcendent, contribueix a recordar la fragilitat que comporta tota relació de parella. mateixa.