El Teatre del Raval estrena la primera versió catalana d'Estranys en un tren

Fa pocs dies es presentava a Barcelona l?edició de Diaris i quaderns 1941-1995 de la novel·lista nord-americana Patricia Highsmith. Es va recordar llavors que la primera obra publicada per aquesta autora va ser el 1950 “ Estranys en un tren”, i que   va cridar tant l'atenció que Alfred Hitchcock la va convertir l'any següent de la seva aparició en pel·lícula d'èxit. Bé es podria dir que es van unir llavors dos esperits singulars, el de l'escriptora i el del director cinematogràfic, tots dos obsessionats pel pòsit de maldat que nia en l'ésser humà, cosa que cadascun va saber traduir amb les seves pròpies eines, bé en paraules, bé en imatges.

En tot cas, convertir una pel·lícula i per a més inmemorable, en obra de teatre és sempre molt més complicat que fer-ho a la inversa perquè l'adaptador ha de renunciar a moltes de les possibilitats que ofereix l'art audiovisual. Ha de comprimir text, reduir en la mesura que sigui possible personatges, renunciar a localitzacions o traduir-les en elements d'ambientació escènica molt senzills. En fi, una tasca ímproba que ha assumit amb decisió Empar López al Teatre del Raval. Val a dir que la intrèpida directora d'aquest espai escènic ja té una experiència acreditada tant en el tractament d'aquest gènere, com en el versionat teatral de títols que van ser pel·lícules de referència i que l'avalen afortunades experiències anteriors com les que hi ha hagut amb Dotze homes sense pietat” de Reginald Rose, “Testimoni de càrrec” i “La teranyina” d'Agatha Christie o “La dona de negre” de Susan Hill.

En aquesta obra concreta Highsimth va voler trobar una cosa tan difícil com és la clau del crim perfecte en una fórmula tan aparentment senzilla com és la col·lusió adquirida entre dos homes per executar cadascun en substitució de l'altre l'eliminació de la persona la desaparició de la qual desitgen aconseguir. D'aquesta manera, cadascú, sense mòbil en el crim comès i cobert per coartades indubtables, quedaria perfectament lliure de tota sospita. Però el que no es va poder preveure era la resistència d'un a complir amb el compromís adquirit, ni el sorgiment d'una cosa tan inherent a la naturalesa humana com és el sentit de culpa.

Xavi Carreras -incommensurable a la borratxera de Bruno-, José Barón, Laura Sancho, Carles Vicente, Mercè Rovira i Ramón Bonvehí componen el quadre d'intèrprets d'aquest drama que López ha dirigit amb una idoneïtat absoluta fent de l'escassetat de mitjans virtut. I així l'escenari del Teatre del Raval disposa d'uns elements modestos que, degudament moguts i transformats pels mateixos actuants, indueixen a imaginar la contextualització ambiental de cada escena, que en alguns moments baixa fins i tot per cadascun dels laterals de la boca fins a la platea, perquè l'acció dramàtica continuï entre els mateixos espectadors de la primera fila.

En uns temps en què els espectacles teatrals no duren més de noranta minuts, “Estranys en un tren” manté els espectadors subjectes a la butaca durant dues hores i mitja sense que hi hagi un moment de desànim o avorriment. Un arriscat exercici de voluntarisme i d'amor al teatre que, tenint en compte l'excel·lent resultat obtingut, mereix la felicitació més càlida.