KMSKA, un museu del segle XXI que exhibeix, sorprèn, suggereix i diverteix

Yasmina Reza va estrenar a finals del segle passat una comèdia titulada Art en què un col·leccionista es proposa ensenyar a dos amics la seva última adquisició: un quadre completament blanc. És obra d'art o no? L'adquirent n'està convençut, però els seus dos amics ho neguen. Al voltant d'aquesta situació, l'escriptora francesa va crear una ficció dramàtica que vam creure fruit de la seva imaginació. Però el cas és que al Reial Museu de Belles Arts d'Anvers s'exposa un llenç de Jef Verheyen titulat Variació que està completament en blanc, com hauria pogut ser l'adquirit pel personatge imaginat per Reza. Ens trobem amb ell a la sala dedicada a La llum al remodelat KMSKA, el Reial Museu de Belles Arts d'Anvers, que acaba d'obrir de nou les portes després d'onze anys d'obres.

Tot és venerable en aquest bell edifici dissenyat per Jean Jacques Winders i Frans van Dijk la construcció del qual va començar el 1884 per culminar sis anys després. Es va escollir per a això un ampli espai situat al més enllà de la ciutat vella, que a mitjans del segle XIX va enderrocar, com la majoria d'urbs europees, les muralles. Fora d'elles existia una ciutadella militar que, manada construir per Felip II, havia perdut la seva funció estratègica, per la qual cosa fou així mateix derruïda. Va quedar llavors un ampli espai lliure que va ser l'escollit per edificar el museu el disseny del qual es va concebre de manera que estigués envoltat d'amplis jardins per tal de protegir-lo de la urbanització que necessàriament l'acabaria envoltant.

El KMSKA va néixer com a fruit de circumstàncies històriques diverses que van tenir el seu punt de partida en la repercussió que va tenir als Països Baixos la revolució francesa i la consegüent clausura d'esglésies, molts dels béns dels quals van ser transferits a França i no van poder recuperar-se fins a la derrota de Napoleó qui, no obstant, va crear a Anvers un museu dependent de l'acadèmia amb alguns dels béns requisats que havien estat a la ciutat. Derrotat l'emperador, es va gestionar la devolució de les obres espoliades i amb les 26 que van tornar -la majoria, pintures de Rubens- es va poder concloure un primer catàleg que incloïa 127 peces. Les donacions i llegats de col·leccionistes particulars (Florent van Ertborn, Adelaide Van den Hecke-Baut de Rasmon) i l'impuls de la Societat per al perfeccionament del museu va anar ampliant la col·lecció que a partir del 1850 va començar a incorporar també obres contemporànies (romàntiques, pompiers, etc) per la qual cosa la capacitat de l'immoble va resultar insuficient i va ser llavors quan es va buscar la nova ubicació. Un cop aquesta en funcionament, el nou museu es va independitzar de l'acadèmia i va apostar per continuar enriquint les col·leccions. Hi va haver, una vegada més, suport de donants particulars (François Frack, Ludoi van Bogaert-Sheid), préstecs (col·lecció Charles van Herck) i adquisicions, per tal de cobrir buits i llacunes a les seves col·leccions (art modern flamenc, expressionisme, avantguardes europees). Tot això el va portar a configurar un catàleg en què juntament amb primitius flamencs i del barroc amberí apareix una àmplia representació de creadors moderns (De Braekeleer, Wouters, Van de Woestine, Magritte, Fouquet, Modigliani).

La necessitat d'ampliar novament l'espai disponible, adequar aquest ric patrimoni als esquemes museogràfics més renovadors, prescindir d'alguns elements nocius com l'amiant i incorporar tecnologies avançades per garantir la seguretat i la conservació òptima de les obres va fer aconsellable emprendre una profunda remodelació de la institució. A proposta del govern local l'arquitecte flamenc Bob Van Reeth va fer una crida per a la formulació d'un pla de renovació i rehabilitació en què va intervenir el gabinet KAAN Architecten de Rotterdam i l'arquitecte en cap Dikkie Scipio que es va proposar crear una unitat entre el museu pròpiament dit, el jardí (on, per cert, es van descobrir restes de la muralla exterior de l'antiga fortalesa espanyola) i el barri circumdant, guanyar nous espais a l'interior de manera que la nova institució inclogués en realitat dos museus, un d'art antic i un altre d'art modern, units sense solució de continuïtat, habilitar a més una estructura que roman oculta en subsòl i que, aprofitant els búnquers construïts en ocasió de la segona guerra mundial, constitueix un espai en dues plantes amb 3.600 metres quadrats en què es custodien en perfectes condicions les obres que romanen en reserva.

Tot això s'articula en forma d'un muntatge imaginatiu on cada sala té temàtica pròpia, en funció de la qual s'han creat fons adequats, des del qual pretén reproduir el color de les parets originals del museu per a les obres clàssiques, a d'altres en diferents colors i de vegades en una mescolança de diversos. S'han introduït a més elements complementaris de caràcter ornamental, de caràcter dramàtic (espectacular el cos humà penjat d'un pal a la dedicada al patiment) o satíric i còmic (com les natges que emeten música en una de les sales d'art modern, la cama femenina on el visitant pot asseure's, o els camells situats al centre de la sala Rubens) A tot això se suma una imaginativa proposta d'unir obra de dos artistes d'èpoques diferents en creatiu diàleg.

L'accés pel vestíbul primitiu concebut pels seus creadors conserva l'espectacularitat que aquests van voler dotar-lo, amb una doble escalinata de mosaic i marbre, sobre la qual apareix una oda pictòrica dedicada a La fama de l'escola d'art d'Anvers on apareixen 137 artistes de la ciutat des del segle XV al XIX, i que es completa amb una dotzena de llenços més petits i vint-i-quatre pintures de volta.

El principal protagonista del KMSKA és, sens dubte, Rubens, que es va establir a Anvers el 1609 i va rebre la protecció de la governadora dels Països Baixos, la infanta espanyola Isabel Clara Eugenia. L'esplèndida col·lecció de la seva obra procedeix del Gremi de Sant Lluc, precedent remot del mateix museu i del qual Rubens va ser secretari i degà honorari. La sala principal acull les obres de majors dimensions que van estar en esglésies saquejades durant la revolució (abadia de Sant Miquel, esglésies dels frares menors i dels carmelites descalços i calçats) i sobre les quals s'ignora com es van poder introduir a l'edifici, compte de la seva mida (per cert, el parquet d'algunes sales té una línia paral·lela a les parets abatible per tal de poder baixar qualsevol d'aquestes obres mitjançant politges fins al soterrani per a tasques de neteja o conservació) En total, hi ha 27 pintures i fins a 600 gravats amb la signatura.

Impossible enumerar les principals tan sols els principals presents però el mateix museu cita deu obres mestres de Jan van Eyck, Jan Massijs, Lluc van Valckeborch, Clara Peeters, Frans Hals, John Michael Rysbrack, Jan van Beers (amb un retrat de Carles V de nen), Alexandre Cabanel, Rik Vouters i Otto Piene. També se sent molt orgullós de posseir la més extensa col·lecció d'obra de James Ensor, pintor del segle XIX que va interpretar magistralment els paisatges flamencs, i d'una àmplia col·lecció de 760 escultures dels segles XIII a XXI, entre les quals n'hi ha un centenar obres mestres. I només ens resta afegir que el Reial Museu disposa d'un ampli ventall de serveis connexos, així com la presència d'artistes residents. Tot això convida a col·legir que el KMSKA no només exhibeix art, sinó que convida a interpretar-lo, a dialogar-hi, sorprendre's i fins i tot divertir-se.