“Pretty woman”: el viatge de Hollywood des de Los Angeles a Barcelona

"Hem volgut portar Hollywood des de Los Angeles al Paral·lel a Barcelona" va dir un dels productors de Pretty woman a la nit de l'estrena d'aquesta comèdia musical al teatre Apolo de Barcelona i va recordar, a més, que prèviament al muntatge d'aquest famós títol ja n'havien produït d'altres com “Sherlock Holmes” i “Fama”, cosa que, amb altres produccions anàlogues de diferents promotors, està fent possible que la ciutat comtal s'estigui convertint en una urbs on no només es programen musicals, sinó que a més es “fabriquen” per girar després per Espanya.

Potser resulti ociós explicar en què consisteix “Pretty woman”, ja que ens estem referint a una pel·lícula sobre guió de JF Lawton que, dirigida per Garry Marshall, es va estrenar als cinemes el 1990 i va ser protagonitzada per Julia Roberts i Richard Gere. Posteriorment el 2018 es va adaptar per al teatre amb la col·laboració de Garry Marshall i partitures de Bryan Adams i Jill Valance, incloent la popular melodia “Oh, pretty woman” de Roy Orbison. La versió que Veniu Fama ha presentat ara respon al muntatge creat el passat any a Milà que ha estat adaptat amb plena fidelitat i tot luxe de detalls.

Des d'un punt de vista narratiu, ens trobem davant d'una recreació de la llegenda de la noia desemparada a la recerca de fortuna que l'assoleix per causalitat com a fruit de la seva trobada fortuïta amb un cavaller dadius disposat a fer-la servir tota una senyoreta. Podria ser la verdulera Elisa del mercat londinenc de Covent Garden rescatada pel professor Higgins o qualsevol altra versió del vell mite de Pigmalió. En aquest cas, una jove i, en el fons ingènua, prostituta del bulevard de Hollywood que ensopega amb un despietat home de negocis que la utilitza com a acompanyant venal en una relació purament utilitària que els fats del destí transformen en romàntica. Sigueu-nos permès afegir que aquest fil argumental pot semblar poc d'acord amb la desitjable relació que ha d'existir entre sexes a la societat contemporània, però cal no oblidar que ens estem referint a un conte que trasposa la frontera del temps i que no ha de respondre , atès que es tracta d'una ficció romàntica, als esquemes ideològics dominants. En qualsevol cas, constitueix una excel·lent excusa argumental per engegar vint-i-dues cançons enganxoses perfectament harmonitzades i coreografiades que, acoblades pel text parlat, fan del conjunt un espectacle per al qual només cal aportar uns intèrprets i un muntatge adequats.

Doncs bé, es pot dir que tot això s'ha aconseguit en aquesta producció la direcció escènica de la qual ha anat a càrrec de l'holandesa Carline Brouwer. Vivian i Edward són Cristina Llorente i Roger Berruezo, la parella protagonista d'aquesta obra, molt ben secundats per Erika Bleda, Rubén Yuste i altres actors i actrius, així com per un cos competent de ball i dos cantants d'òpera -soprano i tenor- fins a assolir un total de vint artistes que es mouen amb soltesa sobre l'escenari. I després de les bambolines, una orquestina en directe! de sis professors sota la direcció d´Arnau Vilà. Menció a part mereixen l'escenografia concebuda per Carla Janssen Hölfelt, generosa en recursos imaginatius que permeten canviar ambients i situacions en un plis plas, i el vestuari dissenyat per Iván Stefanutti, elegant i glamurós, perfectament adequat a cada personatge i moment.

Només cal afegir que la premiere de “Pretty woman” va permetre reviure fastos que ja teníem gairebé oblidats perquè va constituir un veritable esdeveniment amb assistència de famosos, photocall, cava, catifa vermella i ple fins a la bandera, recordant així que l'Apol·lo ha estat durant els darrers setanta anys un dels feus del teatre musical a la ciutat comtal i constatant que feliçment segueix sent-ho.