“Dirrrty boys”: la banalitat de la crueltat en els nens (Teatre Akadèmia)

Les diferents etapes de la persona humana gaudeixen o pateixen –de tot n'hi ha– una sèrie d'estereotips que no sempre s'ajusten a la veritat. Un és el que fa referència a la bondat innata dels nens en la seva qualitat d'éssers que encara no han tingut temps de ser corromputs per la societat. Però sabem que això no és exactament així i que, a la seva manera, poden ser cruels amb els seus semblants i de vegades amb els adults o els ancians. És una realitat incòmoda que no sol ser assumida per la societat i que alguns fins i tot es neguen a acceptar, poc utilitzada per tant pels narradors, encara que amb alguna excepció. Aquest va ser el cas de Narciso Ibáñez Serrador, que va imaginar en una de les seves pel·lícules una situació dramàtica basada precisament en la maldat dels nens.

Doncs bé, Gerard Guix ha reprès aquest tema, però si escau fent ús d'un fet real ocorregut fa una mica més de trenta anys quan una parella de nens va segrestar un altre menor, el va torturar i assassinar. Va ser el cas James Bulger, una història truculenta que va suscitar tremendes reaccions tant d'horror i incredulitat quan es va produir, com d'indignació quan, en assolir la majoria d'edat i per imperi de la legislació protectora dels menors d'edat, els autors van ser llocs en llibertat.

Guix ha situat els dos protagonistes del crim en la seva realitat posterior imaginant la peripècia de cadascú a partir de les dades disponibles, ja que hi va haver nous delictes i un d'ells va ser més tard condemnat per pornografia infantil. Tot això ho ha articulat en un text teatral en què John i Robert reviuen la seva peripècia personal i la recorden davant dels espectadors.

El punt de partida real que hem explicat podria haver donat lloc a un veritable drama, però l'autor del text, com la directora, Àgata Casanovas, ha optat per un tractament molt diferent, potser en la línia del que Hannah Arendt va qualificar com a la “banalitat del mal”. Perquè els cert és que els dos protagonistes, encarnats per Martí Cordero i Sergi Espina, es desenvolupen com allò que el seu aspecte els permet representar, és a dir, com dos nois joves, guapos i satisfets que recorden les seves malifetes amb alegre despreocupació mentre juguen i es mouen en escena de manera incansable. Manegen per a això com a únic decorat un conjunt de matalassos que desplacen, munten i desmunten i utilitzen per descansar, despertar-se, llançar-se des de dalt i fer tota mena d'exercicis gimnàstics, cosa que contribueix a crear aquest clima de banalitat a què hem fet referència. Mai no hi ha un gest que pugui servir per demostrar remordiment o penediment i en cap moment de l'acció dramàtica els protagonistes deixen de riure, barallar-se, abraçar-se, tirar-se un a sobre de l'altre, llançar-se matalassos i passar-s'ho a gust.

Tot això que expliquem exigeix dels dos actors citats un esforç sobrehumà, però el cert és que es desenvolupen amb tota naturalitat i aconsegueixen que el dramatisme de la història real es dilueixi del tot. En aquest sentit i al marge del que es pot opinar sobre la licitud del tractament que ha volgut donar a aquesta versió l'autor i la directora, la seva actuació és excel·lent i mereix la nostra enhorabona.