Un “Paradís perdut” de Milton en innovadora versió d'Helena Tornero (Romea)

Els autors contemporanis tenen llicència per, a més de crear obra pròpia, ficar mà a l'aliena i fins i tot fer-ho amb farta liberalitat en els clàssics. Ho realitzen de maneres molt diverses. En primer lloc, abreujant textos que originàriament solen ser molt més llargs per acomodar-los al “tempo” que marquen els convencionalismes de la dramatúrgia contemporània (un màxim que no excedeixi gaire dels noranta minuts al teatre de text) I, en segon lloc, “adaptant”, de vegades de forma libèrrima, el contingut i fins i tot manipulant tesis subjacents a l'obra originària. Helena Tornero ha pres entre les mans el Paradís perdut de Milton i l'ha convertit en un drama tributari de l'obra de l'autor anglès més en el context que en l'essència del missatge.

Milton va tractar de la gran tragèdia que dóna origen al relat bíblic de l'origen de les primeres caigudes en l'obligada submissió al Creador amb la comissió de dues insubordinacions: la de l'àngel rebel que es converteix en Satanàs, i la dels nostres primers pares, Adam i Eva, que, situats al jardí del paradís, fan fallida el mandat diví i mosseguen la fruita prohibida. Qüestions que a la societat dessacralitzada, descreguda i ignorant del nostre temps han de resultar punt menys que incomprensibles.

Si bé Milton va plantejar la greu paradoxa de contemplar com el mateix Summe Hacedor que crea els primers humans els encamina subliminalment a la transgressió, ja que El mateix la permet, Tornero ha transformat aquest eix argumental fent del Creador un personatge capritxós que agrada de jugar amb les seves criatures i pràcticament les indueix a la transgressió que les haurà de condemnar a un destí onerós. El més original de tot és que imagina un paral·lelisme entre la llegenda bíblica de la transgressió i el fracàs amb la peripècia de l'univers teatral en què els còmics són individus que transgredeixen i cauen una vegada i una altra, però alhora capaços d'aixecar-se per tornar a lluitar. Una relació que sembla una mica agafada pels pèls. En tot cas i tenint en compte la ignorància que apuntem, l'espectador actual assistirà a una tragèdia que potser no serà capaç d'interpretar en les seves claus tradicionals veterotestamentàries, però que no per això deixarà de cridar-li poderosament l'atenció.

Quan ha quedat exposat és fàcil comprendre que la versió del “Paraíso perdido” que ha dirigit Andrés Lima i es presenta al Teatre Romea amb Pere Arquillué, Cristina Plazas, Lucía Juárez, Rubén de Eguía, Elena Tarrats i Laura Font constitueix una aposta , sens dubte original, però també arriscada. És, sens dubte, un text no exempt de grandesa i amb notable bellesa formal que resulta molt ben interpretat i, gràcies a la sincronització del so, perfectament audible fins i tot des de l'amfiteatre en què ens va col·locar l'atzar. I amb una escenografia brillant i imaginativa que signa Beatriz Sanjuán.