'Els homes són de Mart i les dones de Venus' torna en la seva novena temporada (La 9 del Bosque)

Els homes són de Mart i les dones de Venus va ser originàriament un llibre de John Gray que Paul Dewandre va transformar en llenguatge teatral i que va arribar a Barcelona fa vuit anys, havent-se representat en reiterades ocasions i en diferents locals (Poliorama, Principal, Club Capitol, Aquarel·la) per recalar finalment a La 9 del Bosc, és a dir una de les sales del multicines de la Rambla del Prat reconvertida en espai escènic. En realitat, podem dir sense por d'equivocar-nos que es tracta d'un monòleg o d'una conferència dramatitzada que té com a tema argumental una qüestió tan important com les relacions de parella entre l'un i l'altre sexe.

Si hi ha alguna cosa que està canviant -o ja ha canviat- copernicanament el que portem de segle XXI i en el nostre univers cultural és precisament les relacions de parella. En primer lloc, perquè s'han desdibuixat els rols que fins ahir mateix s'adjudicaven a cadascun dels membres. Però a més perquè ara, quan parlem d'aquest tipus de relacions, no podem donar per suposat que són exclusivament les formades per dos individus de sexe diferent, ja que n'hi ha del mateix i no només amb semblants convencionalismes socials, sinó fins i tot a més amb idèntics vincles jurídics. Però és que a més a més, els rols ja no són exclusius d'un o altre sexe, sinó cada vegada més compartits i per tant, el paper de cadascú queda molt més desdibuixat i/o compartit. Fem aquesta precisió perquè d'alguna manera la visió que van donar Gray/Dewandre d'aquesta relació ha experimentat variacions possiblement substancials, però en tot cas nombroses.

Resulta, això sí, aconsellable, anar a veure Els homes són de Mart i les dones de Venus amb l'altra mitjana taronja perquè malgrat totes les variacions experimentades, molts dels supòsits, conductes i actituds poden seguir percebuts des de la memòria i la experiència pròpies. I com que els autors no van pretendre fer-ne un drama sinó, ben al contrari, una sàtira, el text original i la dramatúrgia resultant accentuen el caràcter còmic de les situacions per tal de provocar el riure relaxat.

Jordi Martínez va ser el protagonista d'aquest monòleg a la seva estrena que va dirigir Paco Mir, però després va prendre el relleu Jordi Díaz, que és qui encarna el professor conferenciant en aquesta darrera versió de l'obra. Ho fa amb bon domini de l'escena i estableix immediatament ponts de complicitat amb els espectadors, encara que posat a fer-li una petita observació apuntaríem que en alguns moments utilitza un to de veu excessivament sota allò que, unit a la velocitat que imprimeix al llenguatge verbal , fa que no sempre sigui audible tot el que diu. D'altra banda, ia diferència de muntatges anteriors, no hi ha elements escenogràfics, sinó recursos visuals sobre pantalla, ja que, en definitiva, estem en allò que no ha deixat de ser una sala de cinema.

Una cosa final: resulta gratificant veure com de mica en mica es continua produint un transvasament en l'activitat de certs locals que originàriament van ser teatres per ser reconvertits posteriorment en cinemes, però que viuen ara mateix una nova transformació en sentit invers. Una cosa que l'empresa Balañá ha dut a terme a diverses sales.