Benet XVI i Francesc I cara a cara a la ficció dramàtica de Mc Carten (“El Papa”, Teatre Akadèmia)

Hi ha casualitats curioses com la coincidència de l'estrena al Teatre Akadèmia de l'obra d'Anthony McCarten El Papa amb la notícia de la súplica que el president de la comunitat d'Aragó, Javier Lambán, ha elevat, en la visita al pontífex feliçment regnant , a favor de la rehabilitació d'un aragonès il·lustre, Benet XIII, el papa Lluna, que la història de l'Església registra com a “antipapa” és a dir, com a il·legítim. Aquesta és una història antiga que entronca amb el final del cisma d'Occident, l'última gran crisi dramàtica en què l'Església Catòlica va arribar a tenir tres papes que es disputaven el soli pontifici.

No hi entrarem -encara que valgui el nostre suport al president Lambán: des de la nostra modèstia, sempre vam estar convençuts de la legitimitat de Pedro de Luna-, però serveixi com a precedent a l'estrena que volem comentar. En efecte, la concurrència de dos pontífexs al capdavant de l'Església Catòlica, un titular i un altre emèrit, ha creat una situació absolutament desacostumada, encara que en aquest cas sense els rivets conflictius d'altres precedents ja que es va produir com a fruit de la lliure decisió de Benet XVI d'abdicar i, com a conseqüència, de la decisió de conclave d'elegir com a successor el cardenal argentí Bergoglio, que va assumir la tiara com a Francesc I i ha imprimit el seu pontificat amb un signe pastoral copernicanament diferent del del seu antecessor.

McCarten -que, per cert, és catòlic- fabula sobre aquesta situació i la fa partir d'una trobada prèvia entre un Benet XVI regnant i un Bergoglio encara arquebisbe de Buenos Aires, en què tots dos desenvolupen el que bé es pot qualificar de psicodrama, posat que analitzen els seus respectius itineraris vitals, la manera com van accedir al sacerdoci i van realitzar carrera dins de l'Església i evoquen els punts negres respectius de la seva biografia. El primer, per la seva juvenil vinculació a les Joventuts Hitlerianes, el seu posterior canvi de signe teològic -va ser un consultor progressista durant el Vaticà II per acabar enrocant-se després en una ortodòxia inquisitorial al capdavant del Sant Ofici, cosa que el va portar a distanciar-se del seu amic Hans Küng- i, finalment, a la seva incapacitat per enfrontar-se a la corrupció dins de l'Església (cas Maciel i embolics econòmics vaticans) El segon, per la seva timorata actitud davant els excessos de la dictadura militar argentina. En la conversa mantinguda entre tots dos Ratzinger confessa a Bergoglio la seva intenció de renunciar i defensa la seva candidatura com a hipotètic successor, cosa que l'interessada rebutja enèrgicament. Tot això deriva en un progressiu punt de trobada i de complicitat en què tots dos, reconeixent la seva condició de pecadors, demanen a l'altre la seva absolució.

Guido Torlonia ha dirigit aquesta obra que constitueix un dels grans projectes per a aquesta temporada de l'Akadèmia. Per això ha comptat amb Lluis Soler i Xavier Boada als principals papers d'un docudrama que és una obra de ficció -malgrat que l'autor es va documentar adequadament- en què l'acció és nímia, però la paraula torrencial. No és fàcil ficar-se a la pell d'un pontífex, el to de la seva conversa, el gest, el tarannà o la caracterització, aspectes tots ells que han requerit un treball interpretatiu immens que els dos actors resolen amb notabilíssima eficàcia.

Una escenografia basada en elements luminotècnics projectats sobre el fons porticat de la sala, amb altres additaments menors d'ambientació i un ajustat moviment d'escena completen una dramatúrgia que Torlonia ha dirigit amb mà mestra.