El silenci dels telers recupera la història de les colònies tèxtils catalanes (Sala Fènix)

Ressenya de l'estrena de l'obra dirigida per Ferran Utzet

|
Catalunyapresstelersdalmases

 

Catalunyapress telersdalmesos

 

A certes comarques de Catalunya, com és el cas de la del Berguedà, és possible contemplar, sovint des de les mateixes carreteres, l'existència de poblats abandonats que van donar vida a les colònies tèxtils, un dels pilars de l'activitat econòmica regional durant més d´un segle. Construïts al voltant d'una indústria tèxtil, eren veritables nuclis de població autosuficients, dotats d'habitatges, escola, església, bar, fins i tot teatre, i hi residien els treballadors d'un i altre sexe -perquè la majoria eren dones- amb els seus famílies, que desenvolupaven en aquest context no només la seva activitat laboral, sinó tota la seva vida. Allí es coneixien les parelles, es casaven, tenien fills i creaven vincles d'amistat o de solidaritat. Un món amb certa tendència a l'endogàmia, encara que enriquit per l'arribada successiva d'immigrants procedents d'altres punts d'Espanya, però que va entrar en crisi a les acaballes del segle passat i del qual només en queden les pedres com a testimoni.

 

María Casellas ha tingut la idea de recuperar el record d'aquells centres de treball i de convivència que van encatifar la geografia rural catalana propera a alguns dels rius principals -la indústria tèxtil necessitava molta aigua- i ho ha convertit en realitat a “El silenci dels telers”, un text teatral de la dramatúrgia del qual ha cuidat Anna María Ricart i que, amb la pròpia autora i Andrea Portella com a intèrprets, i sota la direcció de Ferràn Utzet, la Sala Fènix ha inclòs en el seu cicle destinat a la “memòria històrica” .

Casellas ha traçat un paral·lelisme entre la història general del país durant la centúria en què van tenir vida aquest tipus de colònies fabrils, amb la particular de dues treballadores i amigues, la Carme i la Pilar, que descriuen la seva peripècia personal aportant la seva pròpia visió. Perquè si per a una la colònia aportava no només feina fixa, retribució segura i beneficis col·laterals, per a l'altra tot això no era sinó una forma amb què “estimo” justificava l'explotació econòmica de la seva massa laboral. Tot això està, però, relatat de forma distesa i amable, en moments divertida, gairebé mai trista, i en absolut sectària, per la qual cosa resulta un espectacle agradable que convida a recuperar unes formes de vida gairebé oblidades.

 

Ambientar en un espai escènic minúscul com el de la Sala Fènix el que va poder ser una colònia tèxtil és un afany complicat, per no dir impossible, però que Martí Doy ha resolt de manera imaginativa i eficaç, recreant com va poder ser un poblat d'aquest tipus mitjançant maquetes que representen les diferents edificacions existents a qualsevol d'ells. Maquetes que poden ser col·locades o remogudes per les dues actrius amb tota naturalitat ia conveniència de lacció dramàtica.

 

“El silenci del telers” aconsegueix a més reivindicar una visió de la memòria històrica més ambiciosa i omnicomprensiva i que supera la mera i unívoca perspectiva política amb què de vegades es tracta de monopolitzar-la.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMÍA