“El pare”, una lliçó de teatre de Josep Maria Pou (Teatre Romea)

Hi ha reptes només aptes per als que estan disposats a posar a prova la seva excelsitud artística i Josep Maria Pou ha demostrat valor en acceptar la interpretació d'un rol particularment difícil, el de protagonista d'El pare (Teatro Romea). Es tracta d'un text dramàtic de Florian Zeller, estrenat fa deu anys, en què es planteja un problema cada vegada més freqüent a la nostra societat contemporània, almenys a la de primer món, on les condicions de vida han permès assolir un sostre de supervivència francament elevat. Però no sense servituds, que poden ser de caràcter físic o psíquic, i això en el context d'unes formes de convivència en què l'atenció dels ancians suposa una rèmora que dificulta el desenvolupament personal dels seus familiars. Situació que sol resoldre's lliurant-se de la càrrega mitjançant el seu internament en institucions especialitzades però alienes, decisió que implica el desarrelament, gairebé sempre definitiu, dels interessats de la vida familiar.

El punt de partida de l'obra de Zeller és el moment en què s'inicia el procés de degradació cognitiva del pare, quan el seu univers mental comença a patir tota mena de contratemps: oblits, pèrdues de memòria, confusió de situacions i personatges, ignorància del temps en què viu o del lloc on es troba, amb canvis sobtats d'humor que poden assolir fins i tot una certa violència, principalment verbal. L'autor va voler que el protagonista estigués acompanyat per una filla que intenta oferir al pare assistència domiciliària adequada fins al moment en què es veu obligada a escollir entre la seva continuïtat en aquesta atenció o el seu futur fora d'Espanya amb la seva parella. És aleshores quan es fa inevitable l'internament de l'ancià.

Encarnar un personatge com el d'Andreu, en què conflueixen els trets propis d'una personalitat que va perdent ostentosament les facultats, és interès de singular dificultat. Cal tenir moltes taules per fer que sigui creïble i que eviti caure en excessos interpretatius o falsos sentimentalismes. Pou ho aconsegueix posant en suc les seves qualitats personals, entre ells la seva pròpia condició física ja que té una edat creïble per al rol que assumeix, però sobretot fent ús duna llarga experiència actoral que li permet anar canviant de registre segons sigui el moment i passant de la indignació a la tendresa, de l'observació encertada al desconcert, de la complicada transició entre els fantasmes del cervell -un d'ells, el record de la seva altra filla, prematurament desapareguda- i la realitat.

L'acompanya Rosa Renom en el paper de filla afectuosa i preocupada, que intenta fer el possible per atendre aquesta situació, però que es veu sorpresa per l'evolució mental que s'opera al seu progenitor i que es veu finalment abocada a adoptar una solució que permeti no renunciar necessàriament al seu propi futur. Amb ella i en papers complementaris, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Illamola, tots sota la direcció de Josep Maria Mestres.

El pare és una obra difícil perquè exigeix que el protagonista trobi en tot moment el to adequat i, sobretot convincent, una cosa que Pou aconsegueix amb mestratge, per la qual cosa, a més d'una funció per a l'entreteniment de l'espectador, és a la cop tota una lliçó de teatre.