"Quatre dones i el sol", un drama rural de l'autor ceretà Jordi Pere Cerdà al Teatre Akadèmia

Hi ha autors l'obra dels quals està fortament vinculada als seus orígens geogràfics i la veritat és que Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoni Cayrol, va ser un escriptor i agitador cultural fortament influenciat pel seu arrelament a la seva comarca natal que va ser la Cerdanya francesa. Roger Casamajor ha recuperat la seva obra “Quatre done si el sol” que va ser estrenada fa una mica més de trenta anys a Barcelona i l'ha posat en escena sota la seva direcció al teatre Akadèmia en adaptació duta a terme per ell mateix amb Pere Tomás ia una producció de la Fundació Escena Nacional d'Andorra.

En aquests temps en què als escenaris barcelonins imperen, amb alguna honrosa excepció, les comèdies lleugeres, sorprèn agradablement poder presenciar una obra dramàtica de fust que ens recorda la força d'aquells textos rurals lorquians. Perquè Quatre dones i el sol és un veritable drama rural dels d'abans en què els traumes i les passions dels seus protagonistes romanen en aquest cas inseparablement embullats de les omnipresents boires dels cims pirinencs.

Diu Casamajor, que per cert debuta a la direcció escènica, que “Cerdà dibuixa, pinta i crea quatre personatges femenins intensos i complexos. Qui tingui arrels de muntanya sabrà distingir ràpidament el reflex de les nostres padrines dins de la cruesa del món que les envoltava. Fugint de maniqueismes i estereotips, totes tenen una entitat pròpia forta i ben definida, i, encara que es necessiten intrínsecament les unes a les altres per poder sobreviure, sempre orbiten en una mena de dansa macabra on conviuen l'atracció i la repulsió, l'amor i l'odi , l'amistat i la traïció. Una dissort d'equilibri permanent per mantenir estatus, tradició, religió i moralitat dins de l'esperança, la il·lusió, les ganes de viure, fugir i tenir una veu pròpia al seu món reduït. Un cercle viciós”.

El més curiós és que aquest drama rural, que gira al voltant de la capacitat desestabilitzadora de la figura masculina, és representat exclusivament per quatre únics personatges, tots femenins. Dones de forta contextura psicològica muntanyenca, de passions i odis profunds, en particular la mare, adusta, exigent, autoritària, que només ofereix calor a la seva pròpia filla i on batega una insubornable i indiscutible misogínia. Són filles de la muntanya, dels pics, de les collades, del fred, de la neu, de les nits llargues, del foc i de l'estiu que crema. I és la duresa d'aquesta terra aspra la que modela, amb la seva presència impertorbable, les seves vides, els seus somnis, els seus desitjos i les seves il·lusions” en paraules del director, els rols del qual exigeixen per tant un enorme esforç interpretatiu, perquè cadascun dels personatges traspua violència però que Annabel Castán, Irina Robles, Jèssica Casal i Núria Montes resolen amb gran fermesa i convicció.

Voldria destacar la importància de la imaginativa escenografia creada per Enric Romaní, que ha creat un laberint obert pel qual passegen els quatre turmentats personatges i de manera que aconsegueix que el parvo espai escènic de l'Akadèmia es multipliqui i creï una sensació d'amplitud com es podia imaginar a les valls pirinenques on es desenvolupa la ficció. A això caldria afegir altres elements com els audiovisuals concebuts per Héctor Mas i Daniel Arellano , els luminotècnics de David Bofarull , l'espai sonor de Lluís Cartes i l'auster i gris, però adequat vestuari dissenyat per Anna Mangot .